Dos enunciats enfrontats que cal investigar. Des de Catalunya s’afirma que “els nostres presos i perseguits polítics ho són per les seves idees (1)”. El contraargument és aparentment incontestable: “No es cert, d’altres amb les mateixes idees (2) estan lliures de càrrecs. Per tant, no se’ls deté per les idees, sinó per accions suposadament delictives”. He afegit els marcadors (1) i (2) a “idees” per a ressaltar que, en primer lloc, cal analitzar si coincideixen.
Les idees “defensa del dret d’autodeterminació o defensa de l’opció d’independència” s’ajusten a les marcades amb (2) i, segurament els qui usen el contraargument estan pensant amb elles. Les idees d’aquest primer supòsit, però, no encaixen com idees (1) del primer enunciat. Com explicar sinó que estiguen impunement redactades en els programes electorals dels partits que les sostenen? Eixes idees no es persegueixen judicialment, encara que sí que es fustiguen (de vegades amb mètodes foscos)
La meva hipòtesi de la idea (1) perseguida a Catalunya és: “Quan una llei és injusta, és correcte desobeir”, un pensament de Mahatma Gandhi que resumeix la doctrina de la desobediència civil present en episodis històrics antiimperialistes, anticolonialistes, antisegregacionistes i antidictadures. Explorar aquesta proposta no significa comparar els actuals líders catalans amb les figures de Gandhi, Martin Luther King o el català Lluís Espinal, per exemple; ni tampoc establir paral·lelismes ni semblances entre les situacions i processos que es visqueren a Sud-àfrica, Índia, Estats Units o Bolívia, amb els que es viuen a l’actual Catalunya. Tan sols es tracta de cercar-hi elements d’aquesta doctrina que puguen validar la hipòtesi.
Els 2.286.329 votants de l’1-O (recompte basat en les urnes no segrestades pels antiavalots) sembla que consideren injustos la llei i el comportament de l’Estat i que comparteixen la idea de desobediència civil, una idea pràctica (en endavant idea-acció), pacífica i conseqüent. Atesa la naturalesa col·lectiva del dret reclamat, els demandants disposaren una acció col·lectiva: un referèndum preguntant per la independència. Els líders polítics planificaren, dirigiren i gestionaren; des de les organitzacions civils i el poble es col·laborà en l’organització (transportant urnes i amagant-les en cases particulars, custodiant col·legis electorals des del dia anterior, etc.), es protegiren els col·legis i les urnes durant l’1-O, i es dipositaren vots prohibits.
En altres episodis històrics sustentats per la idea-acció de desobediència civil els insubmisos han compartit les idees i el poder ha exhibit conductes variades pel que fa a detencions: des de només el líder més notable fins al gruix de participants. A Espanya, els poders de l’Estat, actuant en sinergia, reprimeixen, acorralen i empresonen la desobediència civil seleccionant diverses operacions: persecució policial i judicial pels qui tenen capacitat executiva, tècniques antiavalots per a la massa de desobedients i intervenció de l’administració per a tothom. Del fet que hi haja un escàs nombre de querellats i detinguts sols es pot deduir que han estat els elegits entre els dos milions llargs que comparteixen la mateixa idea-acció de desobediència civil (també són els qui tenien major probabilitat de ser-ho).
Basant-se en un nou atestat de 21 de desembre s’han ampliat les querelles a altres persones sense atribucions executives però sí organitzatives (Jordi Sánchez i Jordi Cuixart foren una avançada d’aquesta categoria) i s’estenen les sospites a més membres sense cap d’eixos atributs; per exemple Pep Guardiola, en llista per llegir un manifest. Com en altres episodis de coerció sobre la desobediència civil, el poder coercitiu llança advertències: “O compleixen la llei o ja saben el que passa” (M. Rajoy 20-12-2017).
Aquesta es la meua hipòtesi de la idea (1), que he definit com a idea-acció, què en pensen vostès?
