Hem pogut vore en els dies anteriors a Nadal felicitacions de la Casa Reial adreçades a tota la ciutadania espanyola. Però la majoria estan escrites només en castellà o també, moltes, en castellà i anglés. Les altres llengües espanyoles brillen per la seua absència. El missatge de la Nit de Nadal el monarca de tots els espanyols el va fer totalment en llengua castellana, excepte el desig final que passàrem un bon Nadal, que va dir dos o tres paraules en valencià-català, en gallec i en èuscar. Què impedia que la mitat del discurs l’haguera fet en els altres idiomes espanyols? Amb els recursos actuals a la subtitulació escrita, no hi ha cap “raó” ni “excusa” que ho impedisca. Sols la barrera mental instal·lada en un centralisme ranci i obsolet, a hores d’ara, que evita un reconeixement total del plurilingüisme realment existent en la pell de bou, en territori espanyol. La visibilització de les altres llengües en la capçalera de l’Estat i en tots les capçaleres de poder centrals representaria una gran part de la reconeixença de l’Espanya diversa idiomàticament. No fer-ho és no reconéixer eixa realitat. O reconéixer-ho només parcialment, que és el que ocorre. Quan Trump va prendre possessió del seu càrrec de president dels EUA va desaparéixer el castellà del web de la Casa Blanca, fet que va indignar el Govern espanyol i altres organismes, amb tota la raó, perquè el número de castellanoparlants de Nord-amèrica, per transmissió familiar o per ús, està a la redor de cinquanta milions i representen al voltant del 15% dels nascuts i residents als EUA. Però la mateixa indignació ha de significar l’escassa visibilitat o presència de les llengües espanyoles diferents del castellà en els canals i els centres de poder central de l’Estat espanyol. Els parlants, de llengua materna o d’ús habitual, de llengües diferents del castellà a Espanya són/som entorn del 25% del total de la població espanyola. Això deu comptar en la visibilització d’eixa realitat lingüística diversa, en les comunicacions reials, governamentals i parlamentàries centrals, per exemple. El web de la Casa Reial té versions en valencià i català, en èuscar i en gallec, però sols en els continguts estàtics, que no comporten una actualització diària. Els continguts dinàmics (activitats, comunicats, viatges oficials, agenda prevista, discursos, cartes, preguntes freqüents, imatges i vídeos), només en castellà. Tot un avanç respecte a situacions en altres espais i altres èpoques, però clarament insuficient i manifestament millorable des del punt de vista del reconeixement de la realitat idiomàtica hispànica, quan ja fa molts lustres des de l’establiment de la democràcia i de l’estat de les autonomies.
Les llengües hispàniques en Eurovisió
Un altre fet injust, de manca de reconeixement de les altres llengües hispàniques, és el de l’idioma en què Espanya participa en festivals musicals. Per exemple en Eurovisió. Sempre en castellà, excepte en les últimes edicions, que, llagoterament, s’ha utilitzat l’anglés, amb la desaprovació i indignació de la RAE. I sempre ignorant i menyspreant les altres llengües espanyoles o hispàniques. Ja sabem com va quedar l’agosarada, però raonable i justa, intenció de Joan Manuel Serrat de cantar en català el “La la la” en eixe festival en 1968. Des del govern d’aleshores, amb Franco ben viu, es va adduir que no podia ser que “la representación española se hiciera en otro idioma distinto de aquel que era común a todos los españoles”. Hi han hagut canvis idiomàtics en la “representación española”, però per a un idioma tan comú a tots els espanyols com l’anglés.
Les FFAA i les altres llengües espanyoles
Un altre espai o àmbit excloent per a les altres llengües hispàniques és el de les Forces Armades. Fa molts anys vaig sentir dir a un prohom de la cultura valenciana, en sa casa de Sueca sopant, que el dia que el capità general de la III Regió Militar firmara órdens o fera discursos en valencià o, d’altra banda, la Justícia dictara sentències en esta llengua, podríem parlar de normalització del valencià. Bé, sentències en valencià ja se n’han fet i la normalització lingüística va fent camí, però no n’hi ha encara prou. Però en els exèrcits de terra, mar i aire l’ús del català-valencià, del gallec o de l’èuscar no ha penetrat ni ha avançat visiblement, més allà de converses privades, o del dret a presentar escrits, respecte d’altres èpoques preconstitucionals o dictatorials. En una pregunta parlamentària del diputat d’ERC, Joan Tardà, sobre l’ús o l’ensenyament del català en les FFAA, ja fa alguns anys, el Ministeri de Defensa va contestar que “El castellano es la lengua que deben emplear los militares ‘en los actos y relaciones de servicio’” i que el “castellano és la lengua española oficial del Estado que se empleará en los actos y relaciones de servicio”.
Seria una fita que els comandaments dels tres exèrcits i de les forces de seguretat discursaren i emeteren órdens en les altres llengües hispàniques. I seria mesura constitucional de protecció, perquè com diu la Carta Magna espanyola “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. I quina millor protecció que l’Exèrcit, no? Com en tants altres àmbits centrals i perifèrics, ahí també fa falta una reforma de la Constitució per tal que les “llengües pàtries” tinguen totalment el tracte i consideració que (només) apunta el text constitucional. Una reforma en sentit federal que legisle i integre la realitat plurilingüística d’Espanya. Per exemple, en el mateix sentit que ho fa la legislació de la Confederació Helvètica. I Suïssa no és, precisament, ni històricament ni actualment, un país donat a l’aventurerisme polític ni sociocultural. I a vore si el Rei, per fi, es decidix a parlar des de la Casa Reial i felicitar Nadal també en les altres llengües. I a vore si l’intent de Serrat, més de cinquanta anys després del “La la la”, fructifica en Eurovisió. Si en portugués, els lusitans guanyen en eixe festival, perquè no es pot cantar en els altres idiomes hispànics?
