És important la identitat col·lectiva de les persones?
Clar que sí. Normalment tots se senten orgullosos del seu origen familiar, de ser d’un barri o d’una vila o ciutat. I un grau més de la identitat, en el nostre cas, és ser valencià.
Però això de sentir-se orgullosos de ser valencià, ja és una altra cosa…
Efectivament, fora del nostre territori estem associats als elements mediterranis (clima, sol, platja, gastronomia, festes) i a anar a vendre els nostres productes per a guanyar-nos la vida (taronges, fruites i verdures, ceràmica, joguets, torrons, coets, sabates, tèxtil, músics). D’això resulta la imatge distorsionada que barreja enveja i que ens consideren capaços de tot per adaptar-nos al que ens convé. I alguna sensació d’angoixa ens queda per no ser reconeguda la nostra vàlua.
Podem sentir-nos d’una altra manera?
Per què no? Certes coses s’han d’acceptar tal com són, no com diuen els altres que són. No hem tingut grans riqueses naturals, ni terres fèrtils i abundants, ni pluja suficient i ben repartida, ni rius molt sobrats d’aigua, ni governs que ens ho aboquen tot. Ens ho guanyem tot dia a dia. I si falta anar a vendre, ho fem. No és cap vergonya.
Es poden citar exemples de la nostra singularitat, de la nostra personalitat?
Som un poble que no perd de vista les dificultats. No tenim aires de grandesa. Altres pobles trien com a símbols l’àguila, ensenya de la majestuositat, o el lleó i el gall, símbols de poder. En canvi nosaltres vam transformar el drac alat dels nostres orígens en un insignificant rat penat, però que sap sobreviure dignament i sense fer mal.
I que no siga un símbol, sinó alguna cosa de la vida corrent?
Els jocs de cartes més típics són fidel expressió del nostre caràcter. El truc al centre del territori i la botifarra al nord, en els quals es manifesta la ironia tan valenciana, on es tomben els mites, perquè ni mana l’as ni el rei, que són vençuts per cartes innocents.
Pareix que oblidem elements que poden ser més característics, com la llengua…
En absolut. Els lingüistes moderns atribueixen a l’idioma un paper que va més enllà de la comunicació. Designar algunes coses o algun animal d’una manera o una altra va amb el caràcter d’un poble. Igual com dir-la en singular o en plural, en masculí o en femení, per no parlar dels refranys, les frases fetes i les locucions.
Es podria ser valencià havent perdut la llengua?
Sí, però seria més complicat, i la vida actual ja té prou complicacions. Ens convé conservar el nostre idioma si no volem convertir-nos en uns híbrids que no se sap ben bé què són, sense oblidar haver d’estar donant sempre explicacions. Si es vol ser alguna cosa, ha de ser amb totes les conseqüències.
Llengua, caràcter, símbols, consciència… Són eixos els elements d’una nacionalitat?
Efectivament, però en falta un, que és la voluntat de seguir, i per tant de no diluir-nos en una altra col·lectivitat, bé siga peninsular o europea. Sense renunciar a allò que compartim amb altres pobles, hem d’afirmar rotundament la nostra condició de valencians.
I el Poble Valencià, què necessita per a mantindre’s i desplegar-se com a tal?
Tot allò que reforce els elements que hem dit. Si tenim influències de fora que poden debilitar la nostra llengua i el nostre caràcter, si els nostres símbols són qüestionats, si els nostres costums són ridiculitzats, anem per mal camí. Necessitem estar convençuts del que volem, però també unes lleis i unes institucions que marquen el camí correcte.
I la via que vam iniciar amb el rei Jaume I, era la correcta?
El nostre rei fundador va crear un espai de llibertat en el territori valencià i el va dotar del millor que va trobar: una legislació avalada pels millors estudis de les universitats europees i òrgans de govern democràtics. Posteriorment van anar modificant-se i millorant, adaptant-se sempre a les necessitats de la població. Eixe camí va durar prop de 500 anys.
I per tant va quedar interromput?
Això és. Un mal dia, un rei, que ho era de més territoris, va decidir abolir la nostra constitució i les institucions i imposar-nos-en unes altres. I les diferències entre les noves i les que teníem eren enormes, i a més ja no podríem decidir noves normes o la seua modificació. Total, un trauma considerable en una societat prou madura. Un segle després, valencians de tota condició encara es lamentaven de la intromissió i haurien volgut el restabliment dels Furs. Dos segles més i ens trobem ací, els valencians actuals desorientats i sense saber on pegar.
Tan malament hem anat des de fa 200 o 300 anys?
En allò que depenia de nosaltres hem tret bona nota. Hem treballat de valent per fer-nos un lloc en les economies cada dia més globalitzades. D’això se n’han aprofitat els que han ostentat el poder. Poc podíem fer per plantar-los cara i han estat emportant-se la nostra joventut a guerres inútils i s’han endut els nostres diners per fer grans les seues capitals. Però els hem vençut amb les seues pròpies armes. Hem fet dels símbols del seu domini, la música militar i la pólvora, elements artístics, festius i de pau.
I ara, què?
Tenim molts reptes. Tot ha d’anar encaminat a aconseguir la plenitud com a poble, ser una nació més en l’aplec dels pobles d’Europa. Això vol dir, primer de tot, sentir-se a gust amb el que som, recuperar l’autoestima. Potenciar les virtuts, llimar els defectes, que també en tenim.
Un inconvenient és el moviment de població que tenim. Molts valencians se’n van lluny a guanyar-se la vida, mentre que ve gent d’altres cultures a viure ací. En altres èpoques acabaven sentint-se valencians i vivint com a tals. Ara és més difícil, perquè també molts de tota la vida han deixat d’exercir com a valencians en molts, en massa aspectes.
En les institucions ha d’haver gent que tinga clares les prioritats, no que es venga per un plat de llentilles. Que potencien el nostre caràcter, que serà també la millor contribució nostra a la humanitat. Que no deixen que s’aprofiten de nosaltres, ni per a fer lleis ni en aspectes econòmics. Ja serem solidaris de veritat quan disposem dels nostres diners lliurement.
Joaquim Meneu
