“Entrar, patir, gaudir, esclatar. Emocionar-te i eixir. No vos podeu perdre MULÏER és el gest fet paraula. De dona”. Això penjava al meu Facebook en eixir de l’estrena al Teatre Principal, d’una versió per a sala –com explica la programació de l’Institut Valencià de Cultura, ben fet Abel Guarinos!– “d’esta impactant proposta de dansa sobre xanques interpretada per cinc ballarines”. Com vaig explicar-li a una de les cinc intèrprets quan vam entrar a felicitar-les després de “l’impactant” actuació, jo no sóc dona de gestos. Sóc de paraula, però elles –Laia Sorribes, Melissa Usina, Esther Latorre, Ana Lola Cosín i Paula Quiles– han aconseguit convertir el gest en paraula. De dona. Emocionada, vam acabar la breu conversa abraçant-nos. Que és el que fem quan s’esgota la paraula, tornar al gest.
La proposta és del suecà, autor de la idea i director de l’espectacle Joan Santacreu, i quin orgull-emoció-felicitat que Joan siga de Sueca, com jo, i jove, molt jove –conec a sa mare!– i sensible a homenatjar les dones, la seua lluita, i el seu valor i la força de la seua rebel·lió, una rebel·lió de cada dia, construïda sota l’aixopluc de les rebel·lions quotidianes de tantes dones. Home, jove, compromés, artista, de Sueca. Com Loles Peris, la productora de Maduixa Teatre SL, la cara oculta per al públic de la Companyia Maduixa, que des de fa uns anys no ha deixat d’aconseguir reconeixements i premis. Amb MULÏER, el Premi Max al millor espectacle de carrer i a la millor composició musical. Des de Sueca. A favor de les dones. I amb creació de dones, com Roser de Castro, dramaturga, o Mamen Garcia, que ha creat la coreografia.
Assajant noves fronteres, colpint-nos, sacsejant-nos, entendrint-nos, perquè com segueix explicant la programació de l’Institut Valencià de Cultura –crec que ja ho he dit, ben fet Abel Guarinos!– MULÏER “investiga els límits entre la dansa i l’equilibri, el moviment i la poesia, la força i les emocions”. I la seua investigació ens corprén. Divendres vaig estar en l’estrena de l’espectacle acompanyant Elena, la xiqueta ciclista que guanyà una batalla en les Corts Valencianes contra la desigualtat en l’esport. Elena és de Sueca, sa mare, amiga, i Manola Roig i jo còmplices i aliades en la batalla. Amb nosaltres les més de 500 escriptores valencianes que hem aconseguit reunir per a l’exposició Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps, dones valentes com les homenatjades, que encara lluiten per ocupar el lloc que els correspon com a creadores de cultura. Elles també mereixien l’homenatge a les dones que han lluitat per la igualtat. Perquè l’ocultació i la invisibilitat també són domini.
Vaig estar una hora posseïda pel gest, confosa entre les cinc dones de l’escenari. Dones lliures, apoderades, que aconseguien traspassar cada limitació, amb un gest. I es reconeixien iguals en el dolor i en el goig. I seguien la dansa ritual de les iguals, quan pateixen i quan tempten la gravetat, l’espai. I quan s’alliberen i toquen l’infinit. El cel. El guany. Des de la terra que ja no les domina. I tenen, elles i jo, nosaltres, el poder del cercle, de l’abraçada, de la sororitat. Mans a l’infinit, cossos vinclats. Cinc dones i jo, cada jo del teatre, dones i hòmens, una veu única, una única respiració. Nosaltres, Mulïers. La veu de la lluita i de la força de la lluita. Cada moviment, poderós, que ens convida a unir-nos al crit de Mulïer. Els braços oberts, els cossos reptants. El grup, poderós. El crit, poderós. El silenci que deixa entrar el gest, ara ja, convertit en paraula desafiant. En el cercle, som més fortes i lliures. Nosaltres, que havíem començat l’espectacle tan vençudes. El crit de dolor, ara és crit de llibertat. Hem guanyat. Caminen sobre xanques, a un metre del terra perquè és ací on hem deixat el que ens dominava. Perquè quan el gest es converteix en paraula, totes som Mulïers.
