Març de 2017. Antonio Garcia Ferreras, sovint més pendent del show que de la precisió, pregunta a Jorge Verstrynge: “Podemos és populista?”. “Sí, és clar”, contestà el professor. La meua hipòtesi és que estaven fent servir el terme en sentits diferents.
Al segle XIX, el populisme denotava la defensa dels més febles i necessitats enfront de les elits, una posició progressista quan és sincera. Una sinceritat fora de dubte en els populistes russos (narodniki) que donaren la vida en defensa dels camperols contra l’opressió dels terratinents i la noblesa. Durant el segle XX, la sinceritat fou, en gran mesura, substituïda per la retòrica fal·laç i demagògica en la recerca del vot, i no està de més recordar Manuel Fraga definint Alianza Popular (antecessor del PP) com un partit populista en la campanya electoral de 1977.
Actualment, fora de l’àmbit de la filosofia política, només és una arma de desqualificació farcida de connotacions negatives que apel·la a la visceralitat, una veu que ha perdut qualsevol capacitat de discriminar la realitat. Han proliferat les caracteritzacions dolentes o sospitoses: retòrica demagògica, simplificació del missatge, apel·lació a la por, demonització de l’adversari, teatralització mediàtica, màrqueting polític, exaltació de la nació, patronatge/clientelisme, etc. Aquestes permetrien qualificar de populistes, per alguns o tots els motius, els partits que es consideren a ells mateixos al marge de l’etiqueta (a Espanya PP, PSOE i Cs, principalment) mentre llurs líders la prediquen dels altres. Es proclamen supervisors de les virtuts democràtiques i amb populistes desautoritzen tot el que se surt del perímetre que ells mateixos delimiten. Enreden i confonen emparentant els qui apadrinen racismes, xenofòbies i desigualtats amb els qui lluiten contra eixes amenaces reivindicant la fraternitat.
En la realitat mediàtica, populisme té un significat absolutament negatiu (possiblement el sentit de la pregunta de G. Ferreras). No obstant això, i desafiant l’ofensiva denigradora, els fundadors de Podemos, receptors habituals de l’hostil epítet, agreujaren la seua exposició al sentit pejoratiu del terme quan el reconegueren com a descripció d’un recurs que ells posaren en pràctica (amb seguretat el significat en la contestació de Verstrynge). No és paradoxal?
L’ús no negatiu de populisme, definit, discursivament, com a ingredient indispensable en l’aprofundiment de les democràcies, és un element del pensament post-marxista desenvolupat per la parella (intel·lectual i sentimental) de politòlegs Ernesto Laclau/Chantal Mouffe el pensament dels quals ha estat de gran influència en els fundadors de Podemos. En 2015, per exemple, Mouffe i Errejón publiquen en coautoria Construir poble. Una radicalització de la democràcia que dediquen a la memòria de Laclau, qui faltà en 2014. Quin significat li donen a populisme? En primer lloc, es fa necessari, però, un preàmbul amb el qual acabarà aquesta primera part.
Marx i Engels conceberen la lluita de classes en un període de capitalisme fabril amb una nítida visualització de dues classes enfrontades: la burgesia i el proletariat rural i industrial. Aquest antagonisme ha estat desdibuixat per l’evolució del capitalisme, llurs reinvencions i el transvasament de treballadors des dels sectors primari i manufacturer al múltiple, versàtil i mudable sector serveis. S’ha multiplicat la casuística reivindicativa i esvaït la visibilitat i unicitat d’una classe obrera protagonista de les teories revolucionàries marxistes. A més, la democràcia liberal ha imposat un relat que nega l’antagonisme entre classes (“tots som classe mitjana”, deia Tony Blair) i mitifica l’ascensor social que es pot moure amunt i avall per un gran edifici que acull tota la societat, un amable però fal·laç discurs que defuig o oculta els antagonismes i dificulta l’articulació d’estratègies de lluita contra l’ordre establert.
Tant s’hi val que s’esquiven, els antagonismes existeixen…
