És absolutament verídic. Quan per primera volta vaig travessar el llindar de la porta que dóna accés a la Unió Musical de Benidorm, la meua cara devia ser de magranetes agres. Allò ocorreria durant l’any 98 o 99 i de manera indefugible pense en ma mare, que estaria prou fregida pels meus renecs durant el trajecte previ cap a la banda. Anàvem a apuntar-me a solfa i a preguntar si hi havia cap instrument per al xic, que treia bones notes en música i donava massa quefer. De camí jo no parava de remugar i maleir, amb el pretext de no conéixer ningú, de tenir molta vergonya, de la por a la burla i la intenció de no tornar. Allò fou un miratge.
De vegades, quan parlem del món de les bandes ho fem des d’un punt de vista estrictament cultural, en termes d’aprenentatge i formació acadèmica, de dinàmiques d’assajos, d’obres i fragments concrets o fins i tot amb el vici antic de conrear la competència amb altres formacions. Tot això, que és important i segurament la raó fonamental de ser d’aquestes entitats, no pot eclipsar una altra realitat, secundària tal vegada, però que certament hi és, vivim i ens lliga per sempre més: la dimensió cívica, la cohesió social o la germanor profunda que s’arriba a crear entre els membres d’aquestes associacions.
L’alquímia de les notes, el magnetisme dels compassos i les emocions compartides fomenten tota classe de vincles afectius que ens fan reconéixer en l’entitat una mena de xicoteta pàtria, en ocasions circumstancialment llunyana, a voltes poc visitada, però sempre lloc càlid de trobada entre persones heterogènies, de diversa condició, amb vides totalment diferents i una gran il·lusió compartida. És eixa una de les grans virtuts que té la banda: amalgamar-nos i democratitzar-nos a tots encara més.
Malgrat ser la cara visible i allò que s’escolta finalment, cal recordar que la banda no només la conformen músics i director, protagonistes indiscutibles. Darrere de tot pasdoble o simfonia hi ha tot un grup de directius, arxivers, col·laboradors que furten temps a les seues faenes i famílies, que posen i lleven fins l’última cadira o faristol, que planifiquen i s’encarreguen de tot de manera altruista, rebent en ocasions crítiques immerescudes a canvi de res que no siga buscar el bé de l’agrupació. Mestres que no només formen, sinó que també projecten l’amor i el compromís per l’entitat. Pares i mares que confien el desenvolupament musical i personal del menut a la banda, conciliant horaris, deures i treballs. Tot això també ho conté la música: una de les ciències més exactes alhora que imprevisibles i humanes que hi podem trobar.
I, sobretot, els amics. Perquè ells, amb el seu afecte germanívol, també són partícips directes de la nostra felicitat de tots els divendres. Les amistats que es fan a la banda s’allarguen durant tota la vida. Aquelles persones anònimes que mai demanaran res a canvi que no siga una abraçada, una nota d’afinació, una sordina, una cervesa o un plis plai ben fresc.
S’acosta Santa Cecília i recordem moments molt destacats, de festa, fraternitat, diversió que paguen la pena tornar a reviure-los amb la nostra gent. Els gaudirem doncs amb el compromís i la responsabilitat que comporta ser membre de la Unió Musical de Benidorm.
Beneït siga el dia que vaig entrar per eixa porta.
