Tots Sants: La volteta

27 octubre 2016 01:00h

Fa molts anys que no patim fred durant el primer de novembre. Jo, almenys, no tinc la memòria d'aquells que sempre evoquen Tots Sants a Onil com un dia grisenc i mestraló, com l'escenari dels primers fuets d'un hivern encara llunyà. Rode el món com rode, el Sol irradia amb força i, a mi sempre m'acaba sobrant la jaqueta estrenada ex profeso. En aquest escenari de primavera d'hivern, les ànimes sobrevolen la consciència i el record mentre tothom fa la “volteta” pel cementeri, saludant els coneguts, somrient els saludats. El silenci s'esgola pels xiprers i el regne dels afectes i les rialles embolica, per moments, l'escenari tètric de la mort. El record amorosit dels iaios, oncles o coneguts. La làpida sense foto de la besàvia. La pedra blanca corresponent a un pobre albadet, que va faltar molt menut. Morts del segle XIX, envoltats de matoll i rovell amb lletres il·legibles. El cosí prim d'un familiar. El panteó familiar net i amb les flors renovades. Les recents corones al cantó d'alguna persona que ha traspassat no fa més d'una setmana. En efecte, “la volteta” ha esdevingut un ritual de notícies, retrobaments, memòries i mirades furtives. Les darreres modes en tacons, bosses de mà, faldes i abrics desfilen entre les fosses i els comentaris a mitja veu de certa concurrència. L'escassetat o l'extravagància dels ramells, la brutesa o deixadesa de les làpides constitueixen crítiques esmolades. L'hàbit atàvic de la desaprovació i la sorna amb inspiració de Sanchis Guarner: als pobles valencians els uns sempre malparlen dels altres.

La passejada entre nínxols em retrotrau als anys d'infantesa despreocupada, quan sovint visitàvem el secanet, tot just abans de dinar. Durant l’estiu, jo visitava constantment el cementeri amb el meu iaio, el seu benvolgut amic Miguel i els meus cosins. Allò no responia a cap ritual silenciós ni dol especial, sinó a una simple passejada, pels afores del poble, plena de paraules de saviesa popular i ganes de fer fam. Deixant a la dreta totes les estacions del Via Crucis, enfilàvem el carrer de la Mare de Déu de la Salut amb una parsimònia total. L'herència d'aquelles caminades és evident: des d'aleshores, mai m'ha agradat la pressa. Al pinar de l'ermita, sempre agafàvem forces bevent de la font de botó i jugant enmig la terra i la grava, on dibuixàvem efímers circuits de carreres per als cotxes Diecast que portàvem en les butxaques. Molt a la llarga, entràvem a la llar de la Moreneta de les Eres, per gaudir de la frescor, l'olor a encens inherent a tots els temples, veure com resaven els fervorosos i dipositar vint duros a la caixa de ciris, amb llums com a donatiu més curiós que sagramental.
 


Quan bordejant l'escola ens dirigíem al cementeri, aprofitàvem els terrenys erms contigus per a recollir qualsevol flor pansida i dipositar-les als cossiols o recipients dels avantpassats. De vegades, en pro d'una major qualitat en l'ofrena, agafàvem, consentidament, les roses d'algun familiar del iaio, o bé, en furtàvem d'amagatotis per tal d'afavorir els nostres. La mort, aquella vicissitud de la vida que ens negàvem acceptar, de moment ens resultava molt lluny, ja que no havíem conegut cap avantpassat proper que ja haguera faltat. 

“La volteta” però continua, amb l'ànim taciturn i callat, tot immergit en tota classe de pensaments melangiosos interromputs a cada salutació. No em ve de gust passejar a prop del lúgubre ossari o de la capella central atesa la tetricitat que desprenen. A mesura que travessem els amples corredors del cementiri, la flaire suau i benigna palesa, el bon i curt negoci de les floristeries i jo, només vull que xutar les boles dels xiprers, comprar-me unes ulleres de sol noves i desatacar-me la camisa a cada fúnebre racó.  

Quan abandone el recinte de les expiacions, faig memòria del Samhain celta, dels orígens pagans de totes les celebracions, vinculades al canvi de les estacions i el conreu de les collites. Contradictòriament, el que va sent el meu interès crematístic, he de confessar que Halloween no m'acaba de fer el pes, ni com a neologisme, ni com a festa importada. Les rondalles, els primers troncs al foc, els ciris i l'evocació de les animetes adoben l'espiritualitat d'aquesta data. I recorde amb gana els panellets de les pastisseries tradicionals de Benidorm, les castanyes torrades embolicades amb periòdic o el primer torró de l’any que la meua iaia portava de la Fira de Cocentaina. I, mentre torne a casa per a dinar amb la família, m’aborda reiteradament la tonada d’una cançó: 


Novembre es desperta i somriu
Engronsa els xiprers mentre diu:
- què heu vingut a buscar
el dia de Tots Sants? 
Arthur Caravan

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next