Enmig de tot el problema que ha generat a l’Estat la situació política de Catalunya, m’agradaria comentar una certa desídia que s’ha produït a l’àmbit judicial. I, en particular, voldria parlar-vos del delicte de rebel·lió que últimament està portat amb campaneta.
Per començar, la tipificació del delicte de rebel·lió exigeix violència i publicitat en qualsevol de les seues modalitats (si algú està interessat, article 472 del Codi Penal espanyol), entre les quals s’inclou el fet de declarar la independència de part del territori nacional. Fins aquí és comprensible la defensa de l’Estat en atacs que es consideren violents, no només en l’àmbit de la declaració d’independència sinó també en els demés àmbits previstos al Codi Penal.
Però, i este és el quid de la qüestió, es pot considerar l’acció del govern català constitutiva del delicte de rebel·lió? Jo crec, i respectant completament la decisió dels tribunals, que no és constitutiva del delicte de rebel·lió per una qüestió: l’organització d’un referèndum d’independència no pactat, com ho va ser el de l’1-O, tot i no ser constitucional, no està prevista a l’àmbit del delicte de rebel·lió, sinó només la declaració d’independència que es va produir el 27 d’octubre al Parlament, tot i la declaració anticipada i suspesa pel President de Catalunya (que tampoc li seria imputable perquè li seria aplicable, a més, la inviolabilitat parlamentària per les opinions expressades durant l’exercici del seu càrrec), ambdues igualment notòries per l’absència de violència (clau per ser imputable el delicte de rebel·lió).
És clar, feta la llei, feta la trampa. I això passa també al Codi Penal, que preveu que, en el cas que l’acció no assolisca el grau del delicte de rebel·lió, s’imputarà pel de sedició. Però la qüestió és que hi ha un eximent destacable a ambdues situacions i és que qui revele la rebel·lió (o sedició), a temps de poder evitar les conseqüències, estarà exempt de responsabilitat. Esta situació denota certa conspiració en la preparació del delicte de rebel·lió, a més de la consideració de la violència, absent en la declaració d’independència. Tot i això, el Tribunal Suprem ha imputat el govern català.
Ara bé, donem-li la volta a la truita. La rebel·lió també passa per furtar-li les competències al Parlament o impedir-li que delibere com també substituir per un altre el Consell de Govern d’una Comunitat autònoma. Podríem imputar Rajoy per haver aplicat este tipus de polítiques. Però, és clar, ja coneixem l’Estat i les seues actuacions en este sentit. Llavors només ens queda preguntar a Arturo Pérez Reverte si el mot ‘llibertat’ de debò té traducció al castellà.
