Podrà usar-se la teoria política de Laclau/Mouffe per a l’anàlisi sense recórrer al terme populisme? L’oposició baix-dalt, formulada per Podemos, defugí el parany esquerra-dreta i es concretà en les variants poble-casta i poble-trama. Seria injust considerar-los enunciats merament estratègics. En les dictadures, una minoria mana i disposa. Hi ha estudis rigorosos però que donen suport a la tesi que també en les democràcies liberals (no només a Espanya) existeixen i es reprodueixen xarxes políticoempresarials constituïdes en minories privilegiades que governen i manegen les majories. Basten com a exemple les investigacions dels sociòlegs Andrés Villena (¿Cómo se gobierna en España?, 2017) i Rubén Juste (Íbex-35, una historia herética del poder en España, 2017) sobre les xarxes de poder. Tals minories elitistes encaixen en la imatge suggerida pel terme “casta”, si incloem “interessos” a l’etcètera final de la definició de la RAE.
Des dels inicis de la democràcia el PSOE pretén congregar majories construint un nosaltres el més ample possible, com qualsevol altra formació. En l’estratègia dels seus líders es poden reconèixer elements de la teoria Laclau/Mouffe en relació a la construcció d’identitats i lleialtats i a la pugna pel control del llenguatge. Em referiré només a la paraula que amb més èxit han aconseguit re-significar i incorporar al contingut del sentit comú. Parle –tal vegada se sorprenguen– de la paraula “socialistes”, que quasi tothom usa com a sinònim de PSOE sense preguntar-se per la seva pertinença. Un dia vaig escoltar Eduardo Madina dir que “el PSOE té ànima socialista però pràctiques socialdemòcrates”. Una frase que, en la meua opinió, revela l’estratègia de construcció (l’estratègia populista podria dir, en cas de no haver-me vetat l’ús del terme populisme des de la primera línia)
Al segle XIX els “socialistes” aspiraven a un no-capitalisme i, entre els seus objectius, a la propietat comuna dels mitjans de producció. Recelosos del parlamentarisme burgès confiaven en els mètodes revolucionaris. “Socialdemòcrata”, sinònim de “socialista” en els primers temps, aviat adquirí un altre significat que qualificaré de sentit fort (SF). Els “socialdemòcrates (SF)” continuaven aspirant al no-capitalisme, però limitant-se a tractar d’arribar-hi en democràcia; mentrestant, acceptaran el capitalisme i lluitaran per arrancar parcel·les de benestar en favor de les classes desfavorides. Darrerament s’ha desenvolupat un altra concepció que anomenaré sentit dèbil (SD). Els “socialdemòcrates (SD)” abracen el capitalisme i només aspiren a administrar-lo suavitzant, si de cas, les queixalades neoliberals. De la lectura d’idearis i programes electorals, avui i a Espanya, caben en la definició que he fet de “socialdemòcrates (SF)”: Esquerra Unida, Alternativa Socialista, els corrents Anticapitalistes de Podemos i Esquerra Socialista del PSOE, i les CUP de Catalunya, com a principals exemples.
Històricament el PSOE ha transitat les etapes descrites a dalt. La socialdemocràcia que predica actualment d’ella mateixa és de sentit dèbil (SD), no solament en la pràctica, també en els seus documents, en els quals no hi ha referències a objectius no-capitalistes. No obstant això, llur relat manté i imposa el llenguatge “nosaltres els socialistes” i pretén apropiar-se de tots els sentits de “socialdemòcrates”. Aparenta part d’una estratègia per construir una identitat i unes lleialtats el més amples possibles, amb objectius electorals. En la pugna han resignificant el concepte “socialistes”, que ara ressalta el seu progressisme en drets socials, quelcom encomiable; progressisme, però, que semblen accentuar i enaltir com a contrapès de la seua rendició al capitalisme. La distinció de la nova etiqueta “socioliberals” és escassa, o no hi és.
La possibilitat d’aplicar, a Espanya, anàlisis basats en components de la teoria Laclau/Mouffe a forces del perímetre virtuós, i no solament a l’estigmatitzada Podemos, també es un altre dels elements paradoxals que acompanya a la formació morada. Curiosament, el major èxit en la construcció de majories lleials l’ostenten les forces del suposat perímetre virtuós…
