De constitucions i altres excuses

15 febrer 2018 01:00h

La Constitució Espanyola ha fet els quaranta anys –a què ens "sona" com un període dilatat de temps?– immaculada i verge, sense que ningú gosara tocar-li ni una coma –fora de l'episodi, amb nocturnitat i traïdoria, de limitar el sostre de despesa pública a instàncies del capitalisme militant–, quan heus ací que el poble català és convocat per expressar-se envers el seu futur, pels seus dirigents democràticament escollits. I, aleshores, s'obre la caixa dels trons: Impossible! Això no ho permet la Carta Magna! La resta de "respostes" del Govern Central(ista) són ben conegudes: atrocitats policials el dia de la votació, detenció i empresonament dels legítims representants escollits democràticament, exili del president de la Generalitat, intervenció dels recursos públics de Catalunya, falses acusacions des del Govern de Rajoy –els ministres d’Educació i d'Exteriors, encara que no són els únics– envers el sistema escolar català i la "discriminació" (?!) del castellà i un llarg etcètera, que encara dura.

Això sí, per apaivagar una tal repressió –"constitucional" of course!– contra Catalunya i el poble català, s'anuncia que la Constitució podria "revisar-se" (!¿). Com i envers què?

Pot ser per a reconèixer la retòrica buida –i, per tant, suprimir-los directament– d'articles com ara el 35, que proclama allò de "todos los españoles tienen derecho al trabajo..." –els milions d'aturats forçosos, també?–, o el 47, que s'atreveix a assegurar que "todos los españoles tienen derecho a una vivienda digna y adecuada..." –inclosos els milers de desnonats i les seues famílies?–. Podria ser. O pot ser per matisar que, tot i que l'article 18 defensa que "todos los españoles tienen derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen...", això no val per als catalans, que poden ser degradats des de les instàncies públiques, acusats falsament i qualificats de delinqüents i colpistes? Segurament.

O serà per aclarir que el dret d'expressió, que ara la Constitució reconeix explícitament a tots els ciutadans, a l'art. 20, quan proclama que es poden "expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones..." i que "el ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa", tampoc és d'aplicació als catalans –ni als espanyols, clar– si del que es tracta és de pronunciar-se sobre el futur i la forma política de govern, més enllà de l’unitarisme de la monarquia "instaurada" –Franco dixit– pel dictador? Això serà.

Igual els hereus del franquisme que ara ens (des)governen, demòcrates entusiastes de tota la vida (!), des que han albirat que la Constitució del 78 ha substituït amb avantatgeeals "Principios Fundamentales del Movimiento Nacional", s’avergonyeixen del masclisme militant –i altres virtuts– de què fa exhibició l’art. 14 –"Igualdad de los españoles"– les espanyoles no i, en concret, les princeses ante la ley–, quan tot i atrevir-se a proclamar que "los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión..." –el subratllat és nostre–, s’exclogueren les dones del dret a heretar el tron i ara regna el seu germà menut. Això, potser, s'haurà de retocar i deixar sense efecte l'anomenada i històrica "llei Sàlica", que apareix poc presentable...

El que alguns pensem, però, és que la "reforma" de Rajoy i el seu partit –i els altres partits que el mantenen al poder, malgrat la seua mediocritat i poc entusiasme democràtic– envers la Constitució no passarà d’algun retoc de maquillatge. I val a dir que encara podria ser pitjor, doncs el que satisfaria el de Pontevedra i els seus sequaços –propis i afegits– seria explicitar i reforçar l’art. 155, amb un art. 155 bis que advertiria: "A l'hora de votar, a tots els ciutadans se'ls exigirà jurar la Constitució –"braç en alt", o no, optatiu–. Als que no acaten aquesta premissa se’ls aplicarà in stricto sensu l’esmentat article 155 anterior". Això seria tot i en això consistiria la proclamada reforma constitucional que els partits espanyol(istes) semblen disposats a acceptar. Perquè, quina millor ocasió de celebrar els quaranta anys –a què ens "sona" com un període dilatat de temps?– de la Carta Magna, a l’espera d’uns altres propers quaranta anys vinents, que desautoritzant –de passada– els que gosen acusar d’immobilistes els partits espanyol(istes) i comparar la Constitució amb la Bíblia?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next