El 'cibercunyadisme'

16 febrer 2018 01:00h

Vivim en un món on tot fenomen ha de correspondre a una etiqueta. Ara es parla de la moda vintage, de l'era de la postveritat, del moviment sociològic del cunyadisme, etc. Amb aquests batejos sembla que estem assistint al naixement de fenomens inèdits quan, en realitat, s'estan designant conceptes que han existit tota la vida sota una indumentària que els aporta aparença de novetat. Tanmateix, tan bon punt rasquem una miqueta, trobem que vintage és allò que tota la vida s'ha anomenat antiquat o, més benèvolament, retro, però amb nom estranger adquireix una certa pàtina d'elegància. L'anglicisme adaptat, postveritat, no deixa de referir-se a un fenomen inherent al periodisme i la política (sempre de la maneta, ja sabem). Ara bé, en compte d'elaborar una definició d'aquest concepte, és millor que transcriga aquella que emeté un dels setciències més avesats en la postveritat, Eduardo Inda, i amb la qual, de retruc, demostra ser-ne un autèntic guru:

"(La posverdad consiste en) atraparlos emocionalmente. Cuando tú tienes invadido emocionalmente a un personaje o una gran masa de gente, tú le puedes meter no una, le puedes meter 800 mil mentiras" (Eduardo Inda en Chester, emés en la cadena televisiva Cuatro el 04/02/2018).

Sincerament, aquesta imbecil·litat ja tenia nom i és el que tota la vida hem anomenat demagogia o populisme; però, una vegada més, amb l'aura exòtica que entranya un neologisme. Ja tindrem temps d'avorrir-nos-en.

Bajanades de gent esnob a banda, el que fins ara no posseïa nom precís era el cunyadisme, i el cunyat dels adeptes. El significat seria el de 'persona que parla sobre qualsevol matèria o qüestió amb un aire d'autoritat amb què camufla el migrat coneixement que vertaderament en serva' (que l'AVL apunte la meua definició en cas que prospere el terme).

El cunyadisme es tracta d'un moviment que tots ja coneixíem i que es troba molt arrelat a les nostres contornades de temps immemorials. El cunyat sol trobar el seu ecosistema idoni a la barra del bar raonant amb altres cunyats. La motivació per reunir-se amb congèneres respon a un implícit pacte de no agressió mitjançant el qual cap d'ells pot deixar en evidència la ignorància de l'altre ja que tots es troben al mateix nivell. Junts s'encoratgen amb el deliri heroic de poder resoldre tots els problemes del país i, de retruc, del món sencer. Sols s'atreveixen a eixir del seu cercle endogàmic quan avassallen un cambrer amb orelles ja domades per a escoltar amb resignació farfallejos de borratxos i, per tant, amb capacitat d'assimilar contarelles cunyadesques. De la boca del cunyat solen brollar perles de saviesa que abracen tots els camps del saber. De fet, m'atreviria a proposar la creació d'un Trivial Pursuit, edició especial per a cunyats. Heus-ne ací algunes mostres:

Futbol: "Piqué no hauria de jugar en la selecció espanyola perquè és (independentista) català".

Política: "Continuaré votant el Partit Popular perquè és el més competent i al final tots roben per igual".

Història: "No sóc franquista, però si no arriba a ser per Franco, Espanya se n'haguera anat a la deriva amb la República".

Filologia: "No et confongues. El català és el català i el valencià és el valencià".

Biologia: "Sense les corregudes de bou, l'espècie s'extingiria".

Educació: "A Catalunya s'adoctrina els xiquets i se'ls obliga a besar l'estelada". "No tinc res en contra del valencià, però preferisc que el meu fill aprenga anglés".

Economia: "Diuen que hi ha crisi, però els restaurants sempre són plens".

Societat: "No sóc masclista, però el feminisme està arribant a un extrem massa radical". "No sóc homòfob, però no em sembla bé que els maricons es besen en públic".

Què, us resulten familiars aquestes asseveracions? Com veieu, són molt proclius a encetar el seu argumentari amb la fórmula "no sóc racista/masclista/fatxa... però....". Opinions d'aquesta mena les sentim de fa molts anys ençà, i potser és la raó per la qual el neologisme no compta amb precedents lingüístics a diferència de vintage i postveritat. El cunyat sempre ha estat tan enquistat en la societat que ni érem conscients que es poguera catalogar un arquetip tan nostrat. Sempre han sigut part integrant del nostre entorn més pròxim i quotidià com l'aire que respirem. És més, molta gent és cunyada i encara no ho sap.

Del que no es pot dubtar és de la capacitat d'adaptació d'aquesta espècie. Aquests brolladors de saber solen nodrir-se de tertúlies televisives a través de les quals emulen els idolatrats mentors (que ostenten el nivell premium de cunyadisme) i sospiren, cada nit del dissabte, per no poder ocupar una butaca entre aqueixa casta superior. Mentrestant, s'han de conformar amb la barra del bar...

...amb la barra del bar fins ara; perquè enmig de la vastitud dels avanços tecnològics han trobat un cau inesperat on aquest espècimen pot ampliar el seu camp de radi fins a límits infinits: les xarxes socials. En efecte, Facebook o Twitter són les noves plataformes on el cunyat ha assolit la delerada categoria d'universal i des d'on les seues arengues traspassen fronteres. Res com escriure una sentència lapidària sobre el mur del Facebook sobre un fons acolorit que molts cunyats coreligionaris arreu del món s'encarregaran de fer viral. Així doncs, donem la benvinguda al cibercunyat: el cunyat reciclat, versió beta i reeditat que pam a pam va menjant-li terreny al cunyat analògic. Molts, fins i tot, són youtubers! I alguns, fins i tot, cometen la gosadia d'escriure llibres.

En fi, abans almenys les paraules se les enduia el vent.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next