En conjunt, el mecanisme electoral espanyol produeix una sèrie de distorsions que afavoreixen els partits locals majoritaris, nacionalistes inclosos, i els grans partits d’àmbit general, i perjudica els partits no locals que tenen pocs votants i molt repartits entre les demarcacions. Aquest és un fet àmpliament analitzat, estudiat i comentat. No obstant això, si analitzem eixe sistema electoral des del punt de vista de la interpretació del territori i considerem els avanços legislatius i de facto del nostre Estat de les Autonomies, veurem que el sistema electoral espanyol resulta, si més no, incongruent, fins i tot redundant.
Un dels factors determinants dels resultats electorals, el que ens interessa a l’efecte de l’assumpte que tractem és el sistema de circumscripcions. Segons les lleis electorals espanyoles, des que es van asseure les seues bases el 1977 i es van desenvolupar sense grans canvis el 1978, 1985 i 2011, s’estableixen 52 circumscripcions que corresponen a les 52 províncies en les quals està dividit el territori de l’Estat. Aquesta divisió de circumscripcions sol justificar-se, entre altres raons, per tal d’afavorir la representació de les províncies al Parlament, o a l’inrevés, per acostar la representació política a cada racó del país. Podria objectar-se a açò que els representants no han de rendir comptes a la província o la regió, sinó al conjunt del país, és a dir, no van a parlar de Sòria o de Melilla o de Madrid o de Barcelona quan se senten a les Corts Generals.
Per a una justificació ideològica, és difícil saber què passava pel cap dels qui van desenvolupar i van aprovar la llei el 1977, encara en etapa preconstitucional. Els catedràtics de Ciències Polítiques, Ignacio Lago (Universitat Pompeu Fabra) i José Ramón Montero (Universidad Autónoma de Madrid) asseguren en el seu estudi Todavía no sé quiénes, pero ganaremos: manipulación política del sistema electoral español que “…els reformistes del franquisme, que estaven duent a terme el procés de transició, tampoc volien facilitar que els partits d’esquerra arribaren al poder”. Ells mateixos citen en el seu estudi a Óscar Alzaga, primer diputat d’UCD (Unión de Centro Democrático) i després del PDP (Partido Democrático Popular) i membre del grup d’experts que varen elaborar la primera aproximació a la llei electoral que es va materialitzar en la Constitució espanyola el 1978. Després de qualificar d'”original” i “maquiavèl·lic” el sistema espanyol, afirma: “…l’encàrrec polític consistia a formular una llei a través de la qual el Govern [que s’integraria en la UCD] poguera obtenir majoria absoluta. Ja que els sondejos preelectorals concedien a la futura Unión de Centro Democrático un 36%-37% dels vots, es va cercar fer una llei amb la qual la majoria absoluta poguera aconseguir-se amb vora el 36%-37% de vots. I amb un mecanisme que en part afavoria les zones rurals (…) enfront de les zones industrials” (en traducció meua). Si realment va anar així, va funcionar llavors i encara funciona hui. D’altra banda, aquella demarcació per províncies que va decidir-se el 1976 sembla una concessió d’un centralisme un poc ranci, protagonitzat per aqueixos mateixos reformistes del franquisme, afecte a la inveterada forma d’organització territorial del 1833, en un moment en què l’autonomia de les regions històriques, amb prou faenes era un somni per a molts i moltes.
Amb l’aprovació de la Carta Magna el 1978, sobre el fonament d’eixa vella organització territorial per províncies, va anar forjant-se a poc a poc, amb l’elevació a Llei dels diversos Estatus d’Autonomia, una organització superior, superposada, fins a aconseguir l’Estat de les Autonomies que tenim hui. L’antiga interpretació del territori va perdre protagonisme. La representació va facilitar-se en sentit contrari, és a dir, es va centrifugar al llarg de tots aquests anys de democràcia. Les Autonomies tenen hui el seu propi Parlament, les seues pròpies competències, el seu propi finançament (millor o pitjor segons els casos), tenen fins i tot les seues pròpies lleis electorals. Encara que referent a açò, la veritat és que, a l’hora de traslladar als seus territoris el marc de la legislació general vigent, no han aplicat tota la creativitat que els concedeix la Carta Magna i les lleis posteriors. A Catalunya ni tan sols tenen una llei electoral pròpia, sinó que apliquen els mateixos mecanismes de les generals per a les seues eleccions autonòmiques.
La qüestió és que aquell sistema electoral general mai va seguir eixe mateix camí de reformes, sinó que va romandre igual des del 1978, basat en la interpretació del territori per províncies. A la vista d’aquest fet, aquest sistema electoral sembla incongruent, a més de redundant, almenys en mesura directament proporcional al desenvolupament de l’Estat de les Autonomies, i sempre que pretenga realment integrar l’organització territorial en les Corts Generals.
En aquesta pugna entre una forma d’organització i una altra, entre una interpretació del territori i una altra, des del punt de vista de la raó integradora, potser la de les províncies siga una organització un poc obsoleta per a tindre el protagonisme que li donen les lleis electorals. Per cert, la del Senat pretén portar la representació territorial més lluny encara, i per tant redunda a nodrir-se de senadors i senadores arrelades en les províncies, i també triades per l’Assemblea Legislativa de cada Autonomia.
Potser, en comptes d’intentar acostar les províncies a l’Assemblea Legislativa, caldria acostar l’Assemblea Legislativa a les autonomies. Caldria assegurar-se que els interessats i les interessades tingueren una representació de qualitat en els seus governs locals. En altres paraules, caldria assegurar-se que tingueren més autonomia. Un exemple: evitar, en la mesura que siga possible, recórrer en el Tribunal Constitucional les lleis que aprova el poder legislatiu de les Autonomies.
En tot cas, el sistema electoral espanyol és manifestament millorable. Com? En les eleccions europees, Europa, com a entitat superior formada per nacions, estableix inicialment cadascuna d’elles com a única circumscripció i, dins d’aquesta, deixa llibertat als seus gestors per a establir les demarcacions que consideren oportunes. I el repartiment dels escons del Parlament de Brussel·les es fa de forma estrictament proporcional entre cadascuna de les nacions. Espanya, que en les últimes eleccions europees va col·locar 54 diputats/des, va decidir-se en 1985 per la circumscripció única. I, per cert, sense llindars electorals, ni 3% ni cap. Eixe podria ser un paradigma, ja que pel que sembla sempre necessitem d’ells.
En el cas del territori d’Espanya, un sistema electoral més just i equilibrat, assignaria una circumscripció a cada comunitat autònoma. D’aquestes, les més xicotetes haurien de triar assimilar-se amb alguna de les veïnes (a efectes electorals únicament), per a millorar la representació dels seus integrants i evitar que quedaren sense assignació de diputats. Perquè l’assignació es realitzaria de forma proporcional a la població de cadascuna de les comunitats. La fórmula D’Hondt (o una altra similar) podria aplicar-se per a repartir major nombre d’escons, per la qual cosa resultaria més proporcional. Així es minimitzarien les desviacions per la seua aplicació en circumscripcions massa xicotetes. En canvi, respecte al llindar del 3% (en la Comunitat Valenciana, que és del 5%, es negocia la seua reducció) bastaria en tot cas amb aplicar-ho únicament al total general dels vots emesos, i no per demarcacions, la qual cosa és sabut que produeix també distorsions del resultat. Amb tot, es reflectiria millor la moderna vertebració de l’Estat en les Corts Generals.
Comptat i debatut, i amb la presència dels freds vents polítics que bufen en aquests moments segons les últimes enquestes, més o menys cuinades, resulta lamentable constatar que no hi ha molt d’espai per a l’esperança. Els dos partits que es disputen la dreta, a qual més immobilista i més centralista, i eixe altre partit que va d’un costat a l’altre i dóna bandades, és a dir, que està a tot arreu menys en l’esquerra, no sembla que pretenguen facilitar mai la reforma de la Constitució, necessària per a elaborar una nova llei que, com hem vist, ens aprope a un sistema electoral més just.
L’estudi Todavía no sé quiénes, pero ganaremos’: manipulación política del sistema electoral español, 45/2005 de la Universidad Autónoma de Madrid, de Ignacio Lago i José Ramón Montero, disponible ací.
