Fa anys, mentre el partit més antivalencià de la història governava pràcticament totes les institucions valencianes, només hi havia un reducte on el valencià funcionava amb normalitat: el Metro. Curiosament, la megafonia sonava íntegrament en valencià, i la retolació estava majoritàriament en valencià.
I sí, dic majoritàriament, i no del tot, perquè es veu que algunes parades no podien tindre els noms en valencià. Era el cas de l’Albereda, del carrer Colom o de la parada de Roses, just abans d’arribar a l’aeroport. I era, sobretot, el cas de l’estació d’Aragó, que -inexplicablement- s’escrivia i es pronunciava així, en perfecte castellà. Es veu que els anteriors ocupants del Palau de la Generalitat i de l’Ajuntament de València consideraven que un nom històric i digne com el de la veïna comunitat aragonesa, no es podia, de cap manera, pronunciar en una llengua menor, subordinada, i completament (per a ells) prescindible.
Ben mirat, cal dir que he fet mal d’usar el temps passat, perquè tot això continua passant, exactament igual, dos anys després del canvi polític. En arribar a l’esmentada estació, els rètols conserven l’ena final, i la megafonia la pronuncia amb reiterada i castellaníssima precisió.
També hi ha, però, algunes novetats d’interés lingüístic. Alguns anuncis per megafonia es fan ara en format bilingüe valencià/castellà, igual com alguns dels cartells que es mostren a l’interior dels vagons. No és que em semble mal l’ús de diverses llengües. Faltaria més! Només em xoca que no se n’hagen inclòs unes altres, com fa, per exemple, el Metro de París. Amb tots els turistes que ens visiten, si els responsables de comunicació de Metrovalencia han considerat que hi ha missatges tan importants que cal assegurar-se que els castellans els entenen, no veig per què no són igual d’importants per als forasters d’altres llengües. Potser és que l’univers lingüístic dels responsables de comunicació de Metrovalencia no arriba més enllà de l’altiplà. O bé, que no és la comprensió el que es busca, sinó simplement demostrar el nivell apropiat de vassallatge.
Deu ser una de les dos raons, el limitadíssim univers lingüístic o el desig d’exhibir vassallatge, la que fa que la veu robòtica que anuncia les correspondències, ens explique que podem enllaçar amb la Línia 7, pronunciada tal com es pronuncia el desig de beure, amb una E ben tancada. Ens podríem arribar a creure que és una deficiència dels robots parlants, si no fóra perquè el mateix robot pronuncia admirablement la paraula ‘correspondència’, amb E oberta inclosa. Misteris de la tecnologia?
O potser és la simple desídia lingüística que tan sovint acompanya el valencianisme de boqueta; eixa actitud consistent a carregar-se de raó a l’hora de pontificar o de criticar a qui intenta fer coses en favor del país, i que, en canvi, rarament porta a prendre alguna iniciativa concreta i efectiva, en favor del valencià, quan el valencianista de boqueta es troba en posició de fer-ho. Ni tan sols coses tan senzilles com modificar un rètol o corregir una pronúncia.
En termes generals, sabem que era molt difícil superar el nivell de menyspreu pel valencià dels anteriors governants. Afortunadament, no és la norma general, i les institucions valencianes són, ara mateix, molt més respectuoses (amb l’idioma i amb la gent) que no ho eren fa dos anys. Resulta, com a mínim, curiós que siga precisament a Metrovalencia on s’ha aconseguit una fita tan vergonyant. A qui caldrà atribuir-ne la responsabilitat? O, molt més important, qui pot fer que canvien les coses, perquè Metrovalencia deixe de ser l’ovella negra de la política lingüística valenciana.
