Fa uns dies vaig escoltar una frase d’Aute que m’agradà per la profunditat psicològica que conté i el reconeixement dels sentiments més íntims que tenim les persones quan, dient una cosa, realment estem confessant-ne una altra més urgent i peremptòria que tal vegada ens angoixa i per això necessitem exclamar-la encara que siga a cau d’orella: “Quan dic que t’estime, el que realment estic demanant-te desesperadament és que m’estimes”.
Pot ser que les persones, de vegades, siguem tan covards que no ens atrevim a expressar els nostres sentiments tal com els patim i necessitem de circumloquis, de metàfores i d’altres recursos per a dir el que realment sentim. Sembla fins i tot ridícul que per a dir “t’estime” hàgem d’usar altres paraules per a fer arribar el nostre missatge apassionat.
La frustració de no sentir-se estimat amb la mateixa força amb què u o una estima condueix quasi sempre a convertir aquell sentiment d’afecte en un altre de menyspreu, fins i tot d’odi envers l’altre o l’altra.
Joan Fuster sempre es queixà que Catalunya no ens estimara tant com nosaltres a ella, que no exercira de cap i casal d’uns països que portem la marca del comtat des de la seua fundació. El País Valencià s’ha sentit tantes vegades orfe en els seus intents d’identificació que per a moltes persones els resulta incomprensible aquest abandonament. Jordi Pujol sempre deixà de banda el tema identitari valencià perquè no volia entrar en conflictes amb el poder central. Els valencians vàrem ser part de les llentilles amb les quals ell comprava els seus drets de primogenitura a canvi que des de Madrid el deixaren fer impunement.
Les mostres d’afecte que des del País Valencià s’han manifestat cap a Catalunya per part de la gent assenyada en un procés que, tant si s’era independentista com si no, com a demòcrates reconeixien el dret a decidir lliurement mai no s’han vist equiparades en altres circumstàncies quan al País Valencià, per exemple, necessitàrem suport, encara que sols fora moral, en situacions com les que ací vàrem viure, per exemple, als anys huitanta, quan el blaverisme ens posà contra les cordes com a poble amb l’anomenada batalla de València. Cal tindre memòria i quan ara demanen comprensió i ajut cal dir allò de la cançó de Manolo Garcia: “Donde estabas entonces cuando tanto te necesité?”. No es tracta de venjança, no, es tracta de posar de manifest una realitat perquè a aquells anys tan durs ací, al País, hi hagué molta gent, molta, que s’ho passà molt malament. Van ser ultratjades, vilipendiades, moltes persones que perderen el seu reconeixement públic per les mentides que es vessaren en contra d’elles sense que d’enllà de l’Ebre ningú no alçara la veu a favor d’elles. Què deien a Catalunya quan Joan Fuster, Raimon, Ovidi Montllor, Sanchis Guarner, Renau, Toni Mestre… i tants altres foren arrossegats per terra, pel fang de la calúmnia i exposats públicament com a enemics del poble valencià pagats per Catalunya als mitjans de comunicació? Res. Com a molt, algun article d’algun amic que, a banda de defensar-los, el que més feia era posar de manifests per enèsima vegada la desídia dels valencians a defensar el nostre, els nostres.”
Quan dic que t’estime, també estic demanant, o millor dit, reclamant que m’estimes; eixa és l’actitud que cal mantenir perquè, de què ens servís al valencians proclamar als quatre vents la nostra estima per Catalunya si ella passa de nosaltres? Tots podem recordar actes a favor de Catalunya però, qui en pot recordar u, sols u d’ells, a favor nostre?
Catalunya està destrossant-se perquè, malgrat el progressisme històric que ha tingut i té la dreta que la governa i ha governat, la dreta, sí, preferix rebentar-ho tot abans de soltar corda. Algú pensa que aquella dreta ens va a estimar alguna vegada com a poble?
Una cosa és el que moralment es puga pensar sobre el dret dels pobles a decidir i altra fer-li el brou gros a la dreta en una guerra pura i simplement de poder. Qui són els botiflers ací? El poble valencià té pendent un exercici col·lectiu d’introspecció des de fa segles i és una llàstima que es gasten energies en una guerra perduda, en una guerra aristocràtica, en una baralla de gossos que estiren cadascú cap el seu costat el bocí del poder i que, com en totes les guerres, el que menys importa és el poble.
