Darrerament, la justícia ha encetat una cacera vers els joglars i trobadors del segle XXI (els rapers) que, tal com estan les coses, el que fan és descriure allò que els amarga i rebenta de la societat en la qual estem immersos. Atés que aquesta societat té molts motius per maleir-la i tenint en compte l’edat dels joglars, és comprensiu que allò esdevinga un còctel explosiu que alguns mandataris no saben encaixar i, com que tenen la paella pel mànec, doncs decideixen tallar en sec.
Són molt preocupants aquests tipus de situacions, atés que la taca d’oli es pot fer molt gran i abastar des de l’àmbit laboral fins a qui sap si també el familiar. Estem perdent drets a marxes forçades. Estem tornant un munt d’anys enrere i ací sembla que tothom hi estem d’acord i peguem la cabotada.
Els partits polítics –menys el que mana– van prometre derogar la llei “mordassa” i aconseguir les condicions laborals que tenia abans la classe obrera. Manant com mana, amb una mínima majoria, el partit del Govern no hauria d’estar tan difícil això de derogar algunes normes o lleis si la resta del Parlament s’hi posa d’acord. Altrament, passa el que passa.
I què és el que passa? Doncs que hi ha dos rapers a punt d’entrar a la presó per cantar i dir el que ells creuen que han de cantar i dir. Per un cantó, tenim el raper mallorquí Valtònyc, (Josep Miquel Arenas Beltran) a qui la Sala del Tribunal Suprem a condemnat a tres anys i mig de presó. I, per altre cantó, està l’expert raper Pablo Hasél, qui està sota un procés en el qual el fiscal li demana dos anys i mig de presó i 40.500€ de multa. Aquest xicot l’any 2015 ja va estar empresonat (li la té jurada als borbons i, ai!, amb la monarquia hem topat!). Certament les seues lletres no filen prim i arramblen amb tot i amb tots amb una terminologia sense miraments. És de suposar que, per a les elits del poder, són molt incòmodes, uns desbocats políticament incorrectes. I això no pot ser. Ens passem la llibertat d’expressió pel folre i a per ells.
I tot açò perquè els que hauríem de dir i denunciar tota mena d’injustícies i atemptats contra la llibertats de tot tipus –la d’expressió la primera– volem guardar les formes i no xafar la ratlla que ens pose en un compromís amb conseqüències imprevistes. D’aquesta manera som còmplices dels afers esmentats i de tants altres que hom coneix i que també mirem cap a altra banda.
El resultat és que cada vegada podem dir menys coses –o tenim més por–, que les manifestacions són més curtes –o per itineraris poc adients–, que si mires un policia igual sé t’emporta a comissaria i, així, altres drets ens són negats per obra i gràcia d’una caricatura de democràcia que cada cop és menys democràtica.
I apunteu-vos l’última. A la Fira d’Art ARCO han retirat, a petició d’IFEMA (Fira de Madrid), l’obra sobre els presoners polítics que l’artista Santiago Sierra havia presentat. A més d’Oriol Junqueras i Jordi Sánchez, entre els presos que hi havia a l’obra de Santiago Sierra també destacaven els vuit membres del grup ecologista Solidari@s, que van sabotejar les obres de l’embassament del riu Irati l’any 1996; set membres de l’organització basca Segi; els dirigents del diari Egin, i els titellaires que van empresonats a Madrid l’any 2016 després de representar l’obra La bruja y don Cristóbal.
Anem o no cap enrere?
