Podemos: història d'una paradoxa (VI)

27 febrer 2018 01:00h

Aparentarà que alguna cosa es mou, res essencial, però..., concloïa la cinquena entrega. L'estratègia de Podemos després del 15M pretenia, precisament, remoure alguna cosa substancial combatent la tradicional acceptació social de l'estat de coses. Paradoxalment, la transversalitat de la seva proposta i la mobilitat de lleialtats i identitats predicada per la teoria pot jugar a favor d'aglutinar però també de disgregar. El “moment construcció” (populista en el llenguatge de Laclau) és una època calenta reivindicativa i en la pluralitat de demandes que permeteren generar la identitat “nosaltres-baix” hi ha, segurament, zones de cimentació feble, incompatibilitats, elements espuris que poden donar lloc a moments de dissolució sota circumstàncies adverses que posen a prova la consistència de la identitat construïda.

Què passa si finalitza el moment calent? I si es dilata molt en el temps? Fins a quin punt resistirà el ciment aglutinador? Els mitjans de comunicació de masses, de manera absoluta, continuen fent servir el llenguatge de l'eix esquerra-dreta. Podemos ja ha estat encasellat en aquest eix i, amb ells, els seus votants. El discurs dalt-baix no sembla en condicions d'imposar-se, ni tan sols de treure el cap. L'enorme poder del sistema per construir majories que accepten o consenten l'estat de coses, per desacreditar qui el qüestione, per absorbir la crítica i desactivar-la són importants contraforts del perímetre. Circumstàncies hostils sota les quals germinen, amb més facilitat, l'esmicolament i les acusacions creuades en el si dels projectes crítics amb el sistema, ingredients afegits a les dificultats inicials.

Íñigo Errejón mostra especial preocupació per l'amenaça d'inconsistència i reversibilitat de la construcció d'identitat que van impulsar i en Construir poble. 2015, el llibre-diàleg amb Chantal Mouffe, Errejón li confessa a la professora belga que aquest és un dels seus temes d'estudi i reflexió. És conscient que la lluita principal és pel contingut del sentit comú i coneix ben bé com el neoliberalisme s’ha apoderat dels instruments de dominació obligant els seus adversaris a pugnar en el seu terreny, amb el seu llenguatge i amb les seves regles. Més encara, tanta es la penetració que gran part dels seus adversaris han interioritzat també el contingut del sentit comú que els neoliberals han propagat. D'aquí l'enorme dificultat de canviar alguna cosa essencial. Errejón aspira, almenys, que puga romandre un cert sediment de la identitat construïda, que resistisca, diu, “un sòl mínim de l'avanç que representa la teva època”.

Des de posicions progressistes, solidàries, concernides amb la cosa públic i comuna, són d'agrair els intents de Podemos (avui d’Unidos-Podemos) per agitar i renovar el llenguatge tractant que alguna cosa essencial es moga, per mantenir la flama del rebuig, per aixecar-se en contra del consentiment social de l'estat de coses. Acceptació que en les democràcies parlamentàries es constata elecció rere elecció marginant els qui la impugnen. Assentiment arrelat en el control que des del perímetre virtuós s'exerceix sobre el llenguatge, la propaganda i les regles de joc. Conformitat assentada sobre una extensa i opaca trama de relacions patró-client que converteix en mera façana la democràcia formal en què vivim.

El sentit comú és un mecanisme útil i confortable en la vida pràctica quotidiana perquè ens proporciona un guió i respostes immediates per a l'acció. No obstant això, està renyit amb la reflexió i l'estudi, i les seves propietats irreflexives el converteixen en arma de dominació en mans de qui controle el seu contingut. Aquesta és la lluita principal, pel contingut del sentit comú, i res essencial es mourà mentre no experimente mudances...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next