Himnes

He de dir que, llevat de la muixeranga, cap altra composició musical interpretada com a representació d'un indret, exaltació d'aquell, al·legoria, metàfora o qualsevol altre atribut no em provoca cap emoció. No sé, sóc així i ja està. La muixeranga és una peça anònima, ancestral, popular i que conté tots els elements per a ser una partitura digna per a representar un poble, el nostre.

Hi ha hagut alguns compositors o poetes que li han posat lletra. Recorde, per exemple, la que va compondre Toni Mestre o, més recentment, Vicent Torrent per a Al Tall i que està al seu disc: "Vergonya, cavallers, vergonya"; lletres plenes de passió assumible per qualsevol persona que es diga valenciana, però personalment la preferisc sense lletra perquè així cadascú, quan l'escolta, n'imagina una, pròpia i personal, que li evoca sensacions molt més íntimes que no altres induïdes.

Les lletres dels himnes, en general, són una tirallonga d'hipèrboles, de llocs retingudament comuns, de redundàncies, de magnificació de fets que ningú no recorda, almenys tal com es canten, d'atributs a persones en general que podrien fer pensar que qualsevol oriünd és un heroi o una heroïna, un gran guerrer, un artista o un enamorat de cada pam de terra que l'envolta i que aquest paisatge és un racó de l'edèn perdut que encara allí queda per gràcia dels seus habitants. Són, en definitiva, tòpics desbaratats, mentides pintades de colors que pretenen que les persones que ho canten o escolten se senten identificades amb allò expressat a crits i, en conseqüència, s'emocionen amb aquelles notes que, en molts casos, tenen una marcialitat explícita i rebuscada.

Jo sóc d'una generació a la qual abans d'entrar a l'escola primària cada dia ens feien cantar, braç en alt, el Cara al Sol o que entre classe i classe ens ensenyaven Montañas Nevadas, el Por Dios, la Patria y el Rey i demés fanfàrries musicals; que al batxillerat haguérem d'estudiar una assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional, on la doctrina falangista de José Antonio Primo de Ribera era la filosofia que se'ns pretenia inculcar per mestres fanàtics i beats, per la qual cosa, la majoria isquérem prou escaldats i fartets d'himnes i similars. Per això^, quan he vist una Marta Sánchez cantant amb una lletra de creació pròpia (?) l'himne de l'estat espanyol, m'he quedat bocabadat, no sols per la pèssima composició poètica, sinó per la pretensió en ella mateixa.

"Encara estan estos així?", vaig pensar. Però acte seguit m'adoní de l'absurditat del meu adverbi: encara, perquè és evident que ells mai no han abandonat la idea de nacionalitzar des de Madrid els sentiments de tots aquells per als quals la idea d'Espanya no té res a veure amb una unitat centrípeta, d'inventada història homogènia i comuna, amb un idioma imposat, plena de sorolls de sabres enlairats, crits militars, canonades i decrets reduccionistes. No, nosaltres no som d'ací. Nostra història n'és un altra, sense colpistes i institucional de cap a cua. Tenim un idioma diferent, el nostre paisatge mira cap a la mar i la nostra idea de nació res té a veure amb guerres, guerrers, conquestes, religions o passats falsament llegendaris. El nostre és absolutament casolà, íntim, petit, verificable, enamorat, d'arrels i tradicions per les quals encara lluitem perquè les volem vives i quotidianes. No, a nosaltres no ens pot cantar cap Marta Sánchez i avergonyir-nos posant-nos els valencians i valencianes al mateix muntó, perquè d'això es tracta: d'amuntegar la gent per a despersonalitzar-la.

Vulguem o no, quan un país està representat fora, ha d'haver-hi algú símbol pel qual els propis i aliens l'identifiquen i històricament s'ha acordat que aquest símbol siga un himne o una bandera. Doncs, val, però, quin valencià o valenciana es pot sentir identificat amb la paranoia d'aquesta dona? És que creuen que estem ja bojos del tot? Més valdria que aquesta cantant es dedicara a fer altres coses que sap fer molt bé i deixara de compondre lletres que sols a una dreta casposa, feixista i retrògrada emociona, la que brama als camps de futbol amb un: "Eo, eo!", perquè no donen per a més.

És conegut que molts artistes quan ja estan van fets atots són capaços de fer qualsevol cosa per a cridar l'atenció, però posar-se a l'alçada del feixista José Maria Peman, que també feu una lletra per a l'himne de marres per a major glòria del franquisme, és, ara per ara, ridiculitzar-se fins a l'absurd, però, allà ella. Ficats a posar lletres a l'himne de Granaders, jo preferisc el que li posà una xirigota gaditana fa poc; almenys amb aquesta em ric de debò.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat