La gestació d’un article pot ser originada per diversos motius o estats d’ànim. És a dir, per notícies d’actualitat, per experiències o per reflexions sobre qualsevol tema que l’autor crega d’interés per a l’hipotètic lector. Després, una vegada triat l’assumpte i estructurada l’anàlisi, procedeix a l’especulació que cadascú pot desenvolupar.
Però què pot ocórrer quan la indignació supera la capacitat cognitiva i el ressort suavitzador de l’autor? Dues possibilitats: intentar el distanciament espai temporal recomanable o mostrar immediatament l’ímpetu contra l’enemic armat de claus retorçuts i queixals verinosos.
Ja sé que la fúria no és el millor vehicle per a construir una exposició de fets successivament perpetrats contra una cultura (els valencians no podem oblidar quina és –o era!– la nostra, abans que s’imposaren, manu militari, els llibres i les doctrines castellanes). I si, a més, no tenim arsenals, cap instrument –ni tan sols una falç–, per a repel·lir l’atac pertinaç a què som sotmesos, ens matxuquen. Sense pietat ni miraments, els fonèvols llancen càrregues de foc sobre els fets diferencials que impedeixen el tancament de la gàbia indissoluble. Sí, quan estrangulen els catalans, encara que es mantinga l’opinió pública en la indigència formativa, també ens ofeguen a nosaltres… O al derelicte que jau colgat en la sorra de la història recent.
De manera que la fertilitat dels tentacles admonitoris de ‘Castispaña’ (en feliç expressió de Juan Pedro Aparicio) esperona la meua ambició de decència cívica. Per això, el compromís moral és més poderós que la cautela temorenca de tants personatges desertors que reserven la veu per a cantar “a por ellos!”. Personatges que tanquen files a l’entorn d’una idea portadora de la submissió incondicional. Assalten, envesteixen, hostilitzen i depreden amb el vistiplau de la plana major de la intel·lectualitat castellana o acastellanada. Segurament repetisc arguments i caic en la temuda tautologia, però van acumulant-se fets humiliants i persecucions innobles. Per tant, no em puc permetre el luxe de ser còmplice de tants nombrosos i vergonyants silencis. No diuen que som iguals? Bé, la depravació ètica del contrincant no coneix proporcions ni mesura: s’acarnissa sobre el vençut amb la ferotgia criminal que li és constitutiva: la seua raó essencial. Efectivament, les víctimes reals acataran com es va sotmetre Galileu davant els tribunals de la Inquisició. “Eppur si muove”. A més a més, la corrupció, que la majoria atribueix a sostraure il·lícitament béns públics o privats, no es limita als elements materials que omplin butxaques àvides de riqueses: la corrupció de l’ànima és més corrosiva. Heus ací l’estat de la qüestió, la voracitat insaciable d’un Estat rabiós que amenaça de destruir una civilització: la d’aquell que subscriu aquestes ratlles. El màxim anhel és –ho he dit més d’una vegada– el de valencianitzar Catalunya. És l’únic “amor fratern” que coneixen: liquidar els darrers focus de resistència que impedeixen culminar la gran Castella. Han triat el terror psicològic esquivant el diàleg perquè, segons deduïm, pactar i acordar indicaria debilitat. ‘Castispaña’ no s’ho pot permetre! Ara persegueixen amb furor els estrategs que feren possible un dia que no oblidaran ni oblidarem. L’1 d’Octubre fou el triomf de la intel·ligència pacífica i la derrota de la barbàrie: no ho poden pair; no ho poden consentir; els malentranyats ens ho faran pagar amb la usura que els caracteritza. Els casposos anhels de venjança tèrbola dibuixen el perfil hiperrealista d’un poder omnímode i sàdic. I mentre maniobren contra els polítics brillants que han defensat la supervivència del seu poble, Rajoy i de Rivera somriuen satisfets en l’esfera impune i covarda de la represàlia indiscutible. I no els falten raons ni el suport de quaranta-cinc milions d’acòlits. Però sé que els seus retrats, amagats en cambres fosques i sense ventilar, es podriran com el de Dorian Grey.
Voldria pensar que assistim a l’última batalla que obrirà el sepulcre indecent de la prepotència. I el corb de Poe, sobre el bust marmori de la deessa de la intel·ligència, de les arts i de les ciències repetirà el breu i definitiu discurs: Mai més!
