Ací no era el 3 ni el 4 sinó el 5%

En una intervenció parlamentària que ha quedat per a la història del parlamentarisme de l'any 2005, l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va llançar des del seu escó del Parlament un certer dard contra CiU, tan sintètic (quasi un “tweet” de Gabriel Rufian “avant la lettre”) com contundent, que deia així: “Vostés tenen un problema i és diu 3%”. Amb eixa afirmació, el president Maragall el que estava fent en realitat era assenyalar els perills que, per a una democràcia, té el fet que un mateix partit polític (en aquell cas, la CiU de Pujol) es perpetue en el poder. Un perill que no és un altre que la corrupció. Com diu el profusament citat Lord Acton: “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”. Uns quants anys i unes quantes investigacions judicials després sembla que li han donat la raó al primer Molt Honorable del PSC.

No està molt clar quin era el percentatge de “peatge” establit (si és que hi havia un “preu únic” o regia un “lliure mercat”, com la “llibertat d’horaris) que hem hagut de pagar les valencianes i els valencians per tindre durant 20 anys les mateixes sigles polítiques en el poder. El que sí que està clar és que ha sigut un altre percentatge, el 5%, el que ha “blindat” durant dècades el govern del PP, barrant el pas a qualsevol renovació de les opcions polítiques disponibles per a la ciutadania i, per tant, les possibilitats de configuració d’altres majories parlamentàries que donaren lloc a Consells de diferent signe. Que permeteren l’evolució de l’opinió pública sense condemnar a l’ostracisme els discrepants, impedint que les seues idees s’escoltaren. I d’ahí, que s’esdevinguera entre nosaltres eixe quasi “poder absolut” del qual ens alertava el noble britànic, que corromp absolutament.

És de sobra conegut que la nostra normativa electoral (primer a l’Estatut i després només a la Llei Electoral) conté una clàusula de barrera, del 5% dels vots emesos a nivell autonòmic (que són tots, els vàlids i… els nuls!), per obtindre representació, que constitueix la barrera més dura de tot l’Estat (la normativa general estatal conté el 3% provincial). Eixa clàusula s’ha anat cobrant «víctimes» al llarg de la història de la jove democràcia valenciana (CDS, UV, EUPV) centrifugant opcions polítiques fora del sistema de partits i bloquejant l’entrada d’altres (UPV, Bloc, les opcions ecologistes, etc) però, sobretot, deixant sense representació política centenars de milers d’electors (un 5% dels votants sobre el cens electoral valencià, segons la participació, són més de 100.000 persones). En este sentit, és molt significatiu que haja calgut esperar que la situació política i econòmica (o judicial) arribara a un punt tan crític com el de 2015 (com a paradigma, la caiguda del poder financer valencià: Bancaixa i CAM), perquè les opcions de canvi (Compromís, Ciutadans i Podem) pogueren desbordar el 5% i entrar a les Corts amb la força suficient per ser decisives. És a dir, quan ja hi havia un «clamor» a la societat i l’statu quo era del tot punt insostenible.

Amb total seguretat, si el sistema haguera sigut més obert, ens hauríem estalviat molt de temps polític perdut i no dedicat a resoldre els problemes de la ciutadania, molts euros públics mal gestionats (o apropiats), moltes diligències judicials i molt de descrèdit públic per a la societat valenciana. Perquè el mateix joc democràtic hauria renovat la Generalitat. En canvi, paradoxalment, fou la Justícia (a qui s’acussa de “lenta”, per formal i garantista, en comparació amb els «tempus» polítics i socials), la primera que va actuar front la corrupció i no els electors (recordem que, fins i tot, el president Camps va arribar a dir que la ciutadania l'havia “absolt”). Una circumstància que ens hauria de fer reflexionar profundament.

És per tot això que la rebaixa de la barrera del 5% és un dels objectius del programa del Botànic, en l’eix de Regeneració Democràtica, el programa d’una coalició de govern, doncs és una exigència ètica i política que ha de quedar al marge de qualsevol càlcul partidista que es puga fer. Si algú pensava que era una reivindicació d’eixes que només interessen quan s’està a l’oposició, s’equivocava. Ens juguem el futur de la nostra jove democràcia si volem que siga de qualitat i evite repetir errors del passat. Però també ho hauria de ser per a partits de l’oposició com ara Ciutadans o el grup dels No Adscrits, que es van presentar a les seues llistes (els coneguts com “els agermanats”).

El primer i fonamental pas ha de ser eixe, que és el que està a l’abast en esta legislatura per estar regulat només en la Llei Electoral Valenciana, sense perjudici que es puguen fer altres millores que impliquen modificar l’Estatut. Però condicionar este objectiu històric, que té valor (i molt) per ell mateixa, a altres millores que requereixen més temps (com la reforma estatutària), podria ser un error històric per aquell partit o grup que, sent minoritari, impedisca suprimir l’antidemocràtica barrera del 5%, per molt segur que se senta del seu potencial i expectatives electorals. La nostra curta història política ha demostrat que l’error pot ser fatal. Potser inclús per als mateixos que no faciliten el canvi però, en qualsevol cas, del que no tinc dubte és que seria un error col·lectiu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat