La crisi que vivim

El professor Manuel Castells en un recent article resumia el fons de la crisi que vivim així: "La crisi més greu de nostre temps és nostra incapacitat de confiar en institucions que puguen resoldre les diverses crisis parcials que tenim, puix s'ha desplomat la confiança dels ciutadans amb els seus representants i les seus institucions". Es tractaria, doncs, de la crisi de la democràcia lliberal i el seu sistema. L'afirmació que he esmentat surt d'una sèrie d'elements que podem observar en les societats occidentals, el fil conductor de l'anàlisi se situa en l'esgotament i el qüestionament del sistema, el qual alhora camina cap un progressiu declivi de la llibertat en àrees de la seguretat, juntament en la conformació d'una classe política que intenta perpetuar-se. La pregunta a fer-se, segons Castells, resulta inevitable: Quines fórmules pot haver-hi per a resoldre una crisi tan fonamental i que afecta les bases institucionals de la vida quotidiana? Castells considera que no s'ha de donar resposta a eixe interrogant. No vol donar "receptes", encara que diu que no es tracta de canviar un partit per un altre o una ideologia per una altra. Es tracta de cercar una nova política.

Com podem concloure, doncs, aquest no-pronunciament que intenta eludir una recepta concreta com es feia, o siga, una fórmula salvadora? Descartant les simplificacions, com seria reduir el tema a una simple substitució de la "casta" que a tot arreu serveix al sistema, la superació de la crisi seria més de valors i d'idees, almenys així ho afirmaria jo mateix i de segur que molta gent amb experiències passades que continuem pensant, o imaginant, que és possible un altre tipus de societat. Castells no vol donar alternatives en "aquestes altures de la vida", d'acord, però no podem oblidar que tenim un bagatge de coneixements, amb errors i excesos també. No hi ha veritats absolutes, ni solucions fàcils o factibles a curt termini. Hi ha incertesa, fallida dels grans sistemes ideològics...

Cal, però, també, constatar prou dels "ideals" clàssics de l'esquerra que tenen vigència, ja que hi ha experiències i iniciatives que porten elements de canvi i, fins i tot, algunes noves opcions han anat oferint elements de renovació, encara que, al meu parer, amb més seny i menys espectacle s'obririen més portes. Tal vegada algunes expectatives, nascudes al caliu d'aquell 15-M, s'han distanciat de la realitat i hi ha un cert desencís, puix que una cosa és portar la pancarta i una altra més complicada és gestar canvis qualitatius i aconseguir majories coherents i estables. Entre el pessimisme i l'optimisme hi ha molts objectius que es poden assolir.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat