Una cosa tinc clara després de viure dos anys a una ciutat i és que ser de poble no és un valor del que pugues fugir amb la mateixa lleugeresa que qui surt d’un refredat lleu. Jo pensava que allunyar-me dels quatre cantons que rodejaven la meva vida anava a ser un bufó d’aire fresc i que veure la perspectiva amb més carrers anava a ser almenys constructiu. Però… hi ha una cosa que trobe a faltar.
De petita quan anava amb els meus pares de la mà tenia el mal costum d’anar amb la cara mirant el terra, deuria pensar que així sortiria abans del poble, si em trobava diners. Potser era la vergonya de l’edat. De totes formes, sempre escoltava la mateixa cançoneta: Victoria, filla, per què no saludes?
A mi tot això em semblava una xorrada. Molta gràcia no li trobava a saludar una persona de la qual no en sabia ni el seu nom. La cosa era així. Sorties del carrer, amb la mirada frontal, agafadeta de la mà i, de sobte, bona cara, somriure i un “hola” més esplèndid que quan et fan un regal inesperat.
Després d’uns quants anys de pràctica amb els bons costums de poble, el “tic” de fer allò l’he adherit com a rutina. I això és justament el que trobe a faltar en una ciutat. El que abans ho veia com una obligació ara ho veig com una forma de ser educada o mantindre respecte. Quan entrava a per llepolies a la tenda de Lolita em sentia com a casa i, actualment, quan entre a un comerç el primer que posa a les parets és un cartell amb la paraula “Silenci”.
Una altra de les coses que m’agradaria recuperar i que a les ciutats no entenen massa és que pots parlar amb les persones majors. Sí, perquè se’ls fa estrany quan una jove parla, sense demanar res més que una mica de companyia, amb una àvia o “güela”, tal com es diu al meu poble. Fa un parell de mesos, quan encara era estiu, de passada quan anava amb el meu gos pel carrer, vaig conèixer una dona de noranta dos anys. La seva vida era molt interessant i li va agafar molta estima a Sheldon. Per la qual cosa, cada dia anàvem al mateix banc i ens agraïa la companyia. El que ella no sabia és que la companyia ens la feia a nosaltres.
A les poques setmanes, ja no la deixaven sortir al carrer. Tenim una mica el concepte de “piensa mal y acertarás” i el que no sabem és que això és un costum de poble. El concepte de xarrar amb les persones sense motiu.
M’agrada anar a la meva sense que ningú tinga res a dir de la meva vida. Si vius a una ciutat, d’això ja se n’ocupen les xarxes socials, de ficar-te a parir o de ficar-te molts “emojis” d’amor.
Si vius a un poble el bon costum és que les senyores que viuen al Raval t’espien darrere la persiana i tu, amb un somriure d’orella a orella, passes per davant, et pares i digues: “Bona vesprada”. Notar com augmenta la seva respiració i continuar caminant.
La ciutat pot ser una zona on oblidar-te de les teves arrels i tornar a créixer amb una mirada diferent i quasi neutral. Però els bons costums de poble et fan connectar amb les persones. Estic ben segura que molt aviat deixaré la ciutat per a tornar a refer-me amb vosaltres, els bons costums dels nostres pobles.
