Estrany progressisme

21 març 2018 01:00h

El procedir d’Unidos-Podemos en relació a la qüestió catalana respon al que és esperable d’una coalició progressista espanyola: defensa del dret d’autodeterminació i oposició a l'autoritarisme (mitjançant recurs d'inconstitucionalitat contra mesures excessives de consell de ministres i Senat respecte del 155). A poc més poden arribar des de Madrid. Què fa, però, la coalició CatComú-Podem, progressistes catalans, embridant on arriba la coalició nacional, sense donar un pas més enllà? Naturalment tenen dret a actuar com creguen convenient; tanmateix, no li fan cap favor ni al progressisme català ni a l’espanyol.

Nacionalisme català, en el sentit ordinari d’afirmació d’un sentiment col·lectiu, el hi ha, com també brolla en Espanya i en tots el països, veterans o emergents. No hi ha nacionalisme català en el sentit negatiu, dominant, el “que es manifesta en l'afany de grandesa”, segons el matís que aporta el diccionari de María Moliner. Vull dir que el nacionalisme català mai no ha tractat d’ocupar i administrar els castellans i només manifesta el desig de recuperar, adaptant-les a l'actualitat, llurs institucions de govern independents, avançades al seu temps com a bressol de la llibertat política i suprimides per la força de les armes en 1714. I, amb seguretat, en Catalunya estarien ben contents si al País valencià i les Illes –amb qui comparteixen llengua i gran part d’història i de greuges– hi haguessen moviments significatius per unir-se a l’empresa.

Castella sí que ha estat una nació ocupant, llavor d’un nacionalisme espanyol de gest dominant, que sí que ha operat sobre els catalans (també sobre valencians i balears) amb un ample catàleg d’operacions. Des dels plans del comte-duc d'Olivares per sotmetre’ls als Habsburg fins al comportament de l’Estat que encapçala l’actual Borbó, la història està sembrada de fets i episodis idèntics o similars, repetits insistentment segle rere segle, quasi absolutament ignorats pels espanyols però no per CatComú-Podem: trampes i enganys, persecucions, escorcolls, detencions, càstigs exemplars, exilis, suspensió d’institucions i lleis, prohibicions, castellanització, espanyolització, control, enviament i allotjament de tropes, vaixells presons o logístics als ports, recerca de suport més enllà dels Pirineus, etc.

Per més que alguns ho repeteixen, l’Estat de les autonomies no proporciona l’autogovern d’un Estat federal. Durant la transició, els territoris que realment demanaven autogovern no pogueren triar la forma de relació amb l’estat espanyol des d’una posició de llibertat. Les autonomies foren més aviat una graciosa concessió del nacionalisme espanyol que manté, en l'actitud i en les lleis, un control i vigilància superior al que exerciria en una federació d’Estats. En CatComú-Podem coneixen molt bé la història de Catalunya i el reiteratiu comportament repressor de la jerarquia espanyola; saben que l’independentisme català sempre ha estat una reacció als actes d'opressió de l’estat espanyol i no a l'inrevés, i costa comprendre la seva manca de decisió per alinear-se amb la demanda d’independència (almenys com a punt de partida en possibles posteriors solucions federals o confederals). Costa comprendre el seu estrany progressisme (idea extrapolable al PSC).

Si la claredat és un valor, les possibilitats de clarificació en els panorames polítics tant de Catalunya com d’Espanya passen per la separació de tots dos terrenys de joc, i en aquesta clarificació podria tenir importància una postura decidida i didàctica de CatComú-Podem favorable a augmentar els números i les possibilitats de la independència. Si aquesta arribés a Catalunya, i alliberades del debat identitari, les forces progressistes podrien unir esforços per posar el focus en les qüestions socials, per enfrontar-se o pactar amb la seua oligarquia, amb l'avantatge afegit d’haver-se desembarassat dels continus recursos d’inconstitucionalitat dels governs espanyols conservadors a les disposicions legals autonòmiques en diversitat d’assumptes.

A Espanya, els progressistes, amb els temes socials per bandera, tindrien ocasió de mesurar electoralment les seves forces amb els conservadors sense la distorsió de l’ús que aquests últims han fet històricament de la qüestió catalana, exaltant el nacionalisme espanyol, acovardint o seduint el progressisme i castigant qualsevol formació que explicite la més mínima reflexió que incloga les paraules plurinacionalitat, autodeterminació o similars. Oi, que tot podria ser més clar i net!

Sobre el paper del País valencià en aquest esbós, vostès mateixos.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next