De philosophiae quaestionibus

19 abril 2018 01:00h

Potser l'actual president del govern del Regne d'Espanya és el producte sintètic d'un nacionalisme infiltrat al llarg dels darrers segles a través d'adoctrinaments ideològics sostinguts. O siga, és plausible pensar que el senyor Rajoy sap condensar en una sola frase tot un sistema de pensament a imitar per tota la ciutadania que governa. Ho va dir fa anys i no he sentit cap veu que gosara replicar o contravenir la màxima que trasllade a continuació: "Todo ciudadano debe ser seguidor del equipo de su pueblo y, después y todos a la vez, incondicionales del Real Madrid".

Si la literalitat de la frase no és exacta, sí que ho és el contingut, i encara que puga semblar una frivolitat, supera el camp esportiu i intenta penetrar en l'ànima dels governats. L'assumpte, doncs, aprofundeix i marca una interpretació de la realitat que el personatge públic voldria imposar a tot l'Estat. Al president no li importa ferir sensibilitats dels qui no pensen com ell. ("Sólo les incumbe la gloria de obedecer", ens digué el Consejo de Castilla en ocasions reivindicatives justes). Encara més, considera natural la mateixa concepció que el falangisme i el mateix Franco Bahamonde tenien d'Espanya. Concepció compartida pels antecessors i pels emergents/successors polítics: tots ells hereus del nacionalcatolicisme amb una obcecació homofònica: no suporten la polifonia que decanta la història dels pobles no castellans; odien la diversitat, tal com delata el contingut d'una carta atribuïda a un dels conspicus impulsors de Ciudadanos; "Entre todos, devolveremos el catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del 'prestigio' que ha obtenido a costa del castellano". La duresa i claredat del projecte m'estalvia comentaris obvis. En conseqüència, el pueril desig de Rajoy sura per damunt d'un magma voluminós ocult davall de les blaves aigües d'un oceà deficitari en democràcia segons els cànons elementals del sistema. Per això, l'assoliment d'una hegemonia grisa sobre una massa ciutadana clònica m'espanta. Perquè l'objectiu desemboca en l'aniquilament de la memòria, i aquesta capacitat no es deixarà seduir pels càntics d'amor fal·laç ni pels himnes de pau ovina. 

 A partir d'aquestes premisses, cal fer un esforç i examinar el present de manera global però sense arribar a l'abstracció absoluta. Potser la maièutica socràtica esdevé l'instrument necessari per a focalitzar els problemes. Enormes problemes que la mala fel dels governants han provocat des de la prepotència i l'arrogància. Els nacionalismes només són perillosos quan es creuen instal·lats en un estadi d'impossible superioritat. Juguem a endevinar quin és eixe nacionalisme?

D'altra banda, no diuen que han dit que vivim en un estat de dret? La resposta ha de ser no, si l'escèptic contempla les accions surrealistes que mouen els fils de la justícia i de la política. Que no s'ha atrevit un determinat jutge a qualificar d'explosió violenta els fets de Catalunya al començament de la tardor passada? Mihi lex esse non videtur, quae justa non fuerit. En efecte, em sembla que allò que no és just no és llei.

On és, doncs, el dret d'un Estat agressiu que atempta contra el meu fet diferencial? En quins períodes de dilatada submissió unilateral l'Espanya nuclear castellana ha fet res per la meua identitat genuïna? Llevat que la ment rígida i unívoca considere que m'afavoreix atorgant-me la falsa supremacia que m'imposa, velis nolis! Tot plegat, misèria moral a cabassos. En fi, vista l'evolució d'individus i col·lectius, no sé si puc confiar en la sentència d'Horaci quan deia allò de naturam expelles furca, tamen usque recurret. Impedirà la màquina del poder que la natura es reserve l'última paraula?

Post scriptum. Si diguera que m'alegre quan perd el Reial Madrid, podien tipificar-ho com a sedició o rebel·lió?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next