El passat diumenge de Rams, Dani Miquel feia bona la dita estrenant, per a tindre mans, un nou disc. Seguint amb la ja mítica col·lecció de Musiqueries, ens presentava un nou treball titulat De por. En una vesprada inoblidable, va estrenar un nou llibre disc i aconseguí posar en peu el Teatre Principal de forma magistral.
En l’ambient es respirava la tensió que comportava la responsabilitat i ensems el plaer de mostrar les seues noves cançons en tan emblemàtic teatre. Els amics, família i col·laboradors ens havíem acostat per a traslladar el nostre suport, però érem una goteta d’aigua en un riu de seguidors i seguidores de Dani. La sala es va omplir en un no-res amb tota la gent que esperava ansiosa en la cua per a poder accedir al recinte.
Els que sabíem el que vindria no dubtàrem a comprar el disc abans del concert. Un llibre que en obrir-lo ja et deixava desvanit i que és una joia per als sentits. El tacte de seguida et mostrava la qualitat dels materials emprats i l’olor de llibre nou t’embriagava fins a la medul·la. Una vegada més, Dani Miquel i Andana Editorial no han escatimat ni un gallet perquè el llibre siga de màxima qualitat amb un gran treball de Joanra Estellés, que ha fet les il·lustracions i la maquetació.
Quan el teló ens mostrà l’escenari fou com desembolicar la caixa de les sorpreses i Dani començà a obrir la magrana amb un inici espectacular que ens va deixar bocabadats. Lligà la cançó Que es este “roido”? amb la que du per títol Jo no tinc por, interpretant-les amb un cor format per Biel, Anna i Ovidi, tres xiquets de casa que ho bordaren.
Quan la banda va interpretar la versió actualitzada de la Casa del dimoni amb un blues refinat i estilitzat es posà tot el teatre en la butxaca. Els Ma-me-mi-mo-músics perfectament coordinats i dirigits magistralment per Dani havien vingut molt ben acompanyats. Els instruments de joguina de Víctor Trescolí engalanaven les interpretacions amb l’essència del Triquilisò, les guitarres d’Àlvar Carpí estaven reforçades per les de Josep Maravilla i Josep Alcover veia a la seua vora com el “Xocolate” feia de les seues amb la trompeta, donant cos i ànima a les melodies amb la potència dels metalls. L’espectacle va anar mostrant-nos de mica en mica un Dani que s’ha despullat en aquest treball com no podia ser d’altra manera. Un disc que vol ajudar a superar les pors als infants, ha de traslladar confiança i seguretat i quina millor manera que mostrant-se u com és, dient amb valentia que ell també tenia por fins que l’ha superada. Explicant-nos que tots i totes podem aprendre a fer front a les nostres pors com ell mateix ho ha aconseguit.
A més Dani, com sempre, aprofità per reivindicar els seus principis tal com ens va explicar quan ens presentava la cançó Bruixes. Una tonada que s’enreixava, com la teranyina que es projectava en una de les llotges, per les diferents comarques del nostre país per a reivindicar el paper de les dones en la nostra societat.
La cançó de La muntanya de por captivà aquells als quals encara els podia quedar algun dubte. Una peça preciosa que guarda el solatge de la saviesa dels anys garbellada pel sedàs del músic roscà que compon i arranja la seua música amb un gust i una gràcia exquisida i que ha creat de nou una melodia dolça com la mel i delicada com una flor baix la rosada. El concert fou una festa amb molts convidats, desfilaren els personatges de Disparatario, l’Home dels nassos, el Banyeta, el Butoni, la Quarantamaula i fins i tot un greixet alcudià. Dani havia cuidat cada detall perquè tot tinguera un regust ben nostre i a les imatges que es projectaven de fons se sumava el públic engrescat en la diversió quan les bruixes i les carabasses voladores començaren a anar de mà en mà per damunt de les mans de grans i menuts que es posaren a jugar sense dubtar-ho ni un instant.
El final de festa amb la interpretació dels èxits del cantacançons acabà de pujar-nos fins a l’infinit gaudint d’una vesprada memorable al cap i casal, on la Princesa Ratolina es trobà com a casa i Dani va retre homenatge una vegada més a Xesco Boix, recordant-nos que per a ser feliç sols ens cal la recepta d’aquest alquimista que és Dani Miquel, molta música de qualitat com la seua i un cel blau per sostre per poder gaudir-ne d’ella.
