El 20 de febrer de 2016 Vicent Esteve celebrà la jubilació amb una festa. Va ser el seu regal per un grup d’amigues i amics. Un privilegi. Ell no s’esperava el regal que li vam fer: vam editar-li un llibre, el seu primer llibre. Gràcies a la complicitat de Joan Blanco, Clara Esteve, Pura Ferrer, Manola Roig, Vicent Ferri i a tota la colla de “La Capelleta”, vam aconseguir sorprendre i emocionar el mestre acabat de jubilar. En la nota que presenta l’edició explicàvem: “En el llibre s’hi recullen les aportacions que Vicent Estevé Montalvà, un riberenc d’estirp més lligada a la terra que al paper, ha aportat a la configuració, direcció i fixació del concepte d’escola pública, popular i valenciana, motor i consigna de la renovació i modernització de l’ensenyament al País Valencià, des de la transició fins ara. Les paraules de compromís i reflexió de Vicent Esteve en la revista All-i-Oli, l’òrgan d’expressió del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament, les vam acompanyar de les nostres paraules. En aquella ocasió de felicitat i alegria, li vaig dedicar un conte amb la dedicatòria que llegiu al títol d’este article. Hui, que és un dia de pena i pesar, llegir el conte m’ha donat consol. Llegiu-lo vosaltres recordant que Vicent va ser una gran persona, un amic estimat i un bon mestre.
Violeta i el secret de les paraules
Violeta era una criatura serena, silenciosa i poc xarradora que, no obstant això, sempre tenia a punt per a ser formulada una pregunta capaç de posar en perills secrets que només les Relatores de la vida, com jo, hem de conéixer i guardar. En secret. De la nostra capacitat per no descobrir els mil i un misteris i tresors de què està feta la vida, la felicitat, la por, l’odi o l’amistat entre persones, depén l’equilibri entre els dos mons que vigila la Dona de Pedra que mira la mar. La mateixa que avisa les xiquetes Lluna de l’arribada del dia del Samuhin i les ajuda a obrir les portes per passar un temps fora del temps, amb nosaltres. Però eixa és una història que no vos convé conéixer, i no contaré.
Aquella tendra criatura, la menuda Violeta, a banda de la seua innata curiositat, heretada de sa mare, que l’havia heretada de la seua i així de mares a filles fins a arribar a la mare més antiga de la seua estirp, posseïa la rara qualitat de formular preguntes. Objectareu, amb raó, que els xiquets i les xiquetes de totes les races, edats, religions i condicions, dominen –amb una fermesa irritant– la capacitat de formular preguntes. I jo hauria d’afirmar que sí, que això és així. Però el cas de Violeta, era un cas com un cabàs. Únic, irritant i perillós. Perquè ella havia nascut amb la raríssima habilitat de fer-li preguntes a les Relatores, que com jo estàvem obligades a guardar els secrets.
La xiqueta, que havia començat a mamar amb dificultat i a parlar tardanament, era un cas peculiar. Únic. I, segons com, perillós. S’estranyeu? Pot una criatura que no alça un pam de terra, ser perillosa? Sí, perillosa. Només si ets Relatora pots conéixer els secrets de l’ordre i del desordre, perquè són veritats ocultes que demanen sensibilitat, respecte. Però sobretot demanen ser conservades com el que són, el rastre de la bondat, la bellesa i l’harmonia. En no fer-ho així, els secrets esdevenen mentida, calumnia, maldat i egoisme. Enverinant el món i qui l’habita. Massa en sabem d’això!
La conspícua i ferma Violeta em reconegué i endevinà la meua debilitat, ai! La xiqueta jugava cada dia al jardí d’Aigües Vives, un jardí que acollia el lledoner, l’arenària i la carrasca, ben a prop d’un monestir entre arbocers i freixes, on el matapeix negre –a punt de desaparéixer– s’aixoplugava entre pedres. El jardí de les selves de llorer, el fleix i la murta, m’havia robat els sentits i necessitava passejar-hi, des de l’ombria a la solana, cada vesprada. I allí venia a buscar-me Violeta, i a llençar-me les seues preguntes mentre m’ensenyava la flor del galzeran, o la branqueta del cirerer de pastor, o em feia notar l’estranya forma de les fulles de la falzia del bosc, i encisada amb el groc de la floreta del matapeix, contestava jo, sense voler i sense adonar-me’n.
De totes les respostes que van rajar de la meua boca de Relatora encisada pel bosc i per la veu de Violeta, en va haver-hi una que la va commoure profundament. La pregunta que va formular, on van les paraules d’un mestre, o d’una mestra, que se’n va?, va obtindre resposta perquè m’havia entretingut fregant llorer contra llorer, i no podia detindre el fil que rajava i revelava el secret de les paraules dels mestres.
—Xiqueta ignorant, xiqueta fava!, has vist el fons autèntic dels diccionaris? Saps d’on vénen i de qui són els seus significats? Els seus exemples? Coneixes els sentiments i les accions que els creen i els conserven? Saps què significa la generositat, la solidaritat, la tendresa, l’empatia, l’esforç, la paciència, l’alegria? I que en saps d’usar la valentia, la companyonia, la solidaritat, l’harmonia, l’esperit de justícia, l’equitat, l’esforç i la tenacitat? Comprens la profunditat dels silencis, el torbament de la por i la inquietud de la soledat? Doncs, totes i cadascuna, són obres de mestres!
I vaig seguir explicant-li, sense haver-ho de fer, que les accions dels éssers humans i les paraules dels diccionaris existien perquè sempre n’hi ha un mestre, o una mestra, que les grava amb paciència, bondat, humor i algun marmoló, en els cors i les ments de totes les xiquetes i els xiquets a qui ensenya. Entre sintagma i sintagma; barrejades amb les equacions i el cicle de l’aigua, entren per les orelles de les criatures per quedar-s’hi. Perquè és allí on queden les paraules d’un mestre, quan un mestre se’n va.
—Els bons mestres posseeixen bones paraules, i eixes són les que t’han d’importar!—vaig afegir—. I com en un jardí, les accions del present són obra del passat que projecta esperança cap al futur, i encara que el mestre se’n vaja, les seues paraules són l’esperança del futur, perquè han quedat atrapades entre els qui l’han escoltat.
I Violeta, emocionada, va entendre que les paraules, la paraula, és alguna cosa més que una unitat entre dos espais en blanc; sobretot, si la paraula és d’un mestre.
