D’un temps ençà, –més bé d’ençà que al mes de setembre– se celebra la «Festa Estellés» a molts pobles, viles, viletes i ciutats gràcies a la iniciativa, constància i fermesa de l’amic Josep Lozano. Podríem dir que aquesta activitat s’ha consolidat perquè els qui la començàrem seguim fent-la i, a més, cada vegada s’hi sumen més persones i entitats per tal d’afegir-se a l’homenatge al fill «del forner que feia versos».
Quan aquesta festa encara no hi era, ja s’hi feien recitals, s’hi posava música als seus poemes, es llegien els seus versos abans d’una trobada d’amics. Manta gent ha fet servir la seua obra en la litúrgia del seu casament. Sort tenim que la seua obra és immortal; altrament, «Els amants» potser ja no existirien; s’haurien exhaurit! Fins i tot, tenim aquells –com servidor– que alguna vegada s’acosten a Burjassot per tal de visitar la seua tomba, portar-li una flor i algun romancet escrit. (Què voleu que hi faça? Clàssic que és u.) O siga, com qui no vol la cosa, hem arribat quasi a deïficar el poeta de Burjassot.
Tot i que reconeixem la gran tasca aconseguida per la «Festa Estellés», a la qual li fem un sonor aplaudiment, ens agradaria –als qui no ho tenen present– recordar-los que la nòmina de lletraferits valencians que han dedicat el seu quefer literari a la poesia és abundant abans i post mortem del mestre de Burjassot. Estellés ha esdevingut un símbol per mèrits propis i per tot tipus d’activitats que s’han fet al voltant de la seua fecunda obra, que abasta l’àmbit de la poesia, en les diverses manifestacions formals, artístiques i literàries.
S’han fet grans passeres amb les convocatòries de la Festa Estellés. Ara, és vinguda l’hora de traure a la llum, al carrer, les aules (potser ja ho estan fent), a les places, a les biblioteques, a les tertúlies, a casa nostra i a la del veí altres poetes. Es tracta d’obrir-li el palmito a la gent que ho desconeix perquè conega la quantitat d’horitzons que la literatura lírica valenciana ha abastat i abasta. Però no estem parlant només de quantitat, és la qualitat que acompanya la majoria dels poemaris el que sorprén. La diversitat temàtica també està ben representada; bé amb poemaris temàtics o amb els que tracten temes oberts.
Però amb aquest suggeriment que fem a totes aquelles persones que troben adient la proposta no estem tractant de capgirar o substituir la Festa Estellés; de cap de les maneres! La Festa Estellés ha de continuar; i tant que sí! La meua proposta pretén –com he dit abans– la difusió i el coneixement de l’obra de tants i tants poetes valencians que romanen en la més trista de les ignoràncies, malgrat que la seua obra és mel de la flor del tarongí. Podem mampendre per Ausiàs March (1397- 1459) i la retafila que el segueix, fins arribar als nostres dies, que dóna per a molt. Tenit en compte que Ausiàs deixà d’escriure quan morí (o abans), podem afirmar que en els darrers cinquanta anys s’ha escrit, passant per la impremta, tant com en els anteriors cinc-cents anys si fa o no fa. Això és un bon motiu de joia i de satisfacció que hem d’escampar als quatre vents; aquests dies que fa molt de vent, que sé n’assabente tothom!
Una darrera aportació per a la Festa Estellés: hi ha alguns poemes –ja sabeu, els clàssics– que tots els anys es diuen, es diuen i es rediuen. Els qui organitzen l’acte, no podrien anar llimant aquestes cosetes i fins i tot donar peu que es puga llegir algun poema que no siga d’En Vicent A. Estellés? Al meu poble, els ho dius als qui organitzen la Festa i cap problema! Així donem a conéixer algun poeta més dels molts que tenim guardats al calaix. O siga, un altre poeta difunt o viu, però de la nostra parla.
