I què?

He vist i sentit el senyor Francisco Camps defensar-se de les preguntes que li formulaven els representants d'altres partits de l'arc parlamentari. No ho ha fet malament. La seua intervenció provocava sensacions convincents, inclús brillants. Quasi crec que l'expresident de la Generalitat no s'ha beneficiat de la xarxa teixida a l'entorn de la seua figura mística i dogmàtica pel partit corrupte que comandava. Llevat que quatre detalls de caràcter domèstic que puguen ser considerats com a suborn. Però, al meu parer, la puresa virtuosa estrictament personal no l'exonera de la responsabilitat en un afer que s'atrinxerava en la impunitat escandalosa de qui es creu en el cim d'un poder etern. Pecat de supèrbia que el codi no preveu. Només m'ha entrat una fonda esgarrifança quan ha contestat a la representant d'Esquerra Republicana. Aquesta senyora gosa esmentar el País Valencià i don Francisco salta com una monja valenta en la clausura profanada per la presència del diable. Vade retro Satanàs, intentava exorcitzar el polític amb el rostre trasmudat per la còlera infantil de l'ignar. La crispació facial era visible i exasperada. Segons l'opinió de Camps i un sector social majoritari, dir País Valencià equival a un insult. En realitat, jo crec que l'ultratge a la terra és anomenar-la de la manera preferida pel conjunt adoctrinat en els pessebres del poder. La submissió, don Francisco, no ha sigut mai cap honor, sinó tot el contrari: la denigració secular d'un poble que hauria de ser el seu. Però com solia dir Ciceró, accipere quamfacere praestat iniuriam. Sí, més val patir injúries que injuriar. De manera que l'actitud del pròcer caigut no pertanyia al camp de la simple reflexió nominal: acusava la diputada de projectar el nom del País cap a posicions demoníaques: Països Catalans. Com es delaten els nacionalistes "superiors" davant les quimeres. Ah, si es pogués aconseguir un somni sense arsenals, sense ferides, sense rancors, sense odis… Però ja hem vist com respon la Gàbia indissoluble als desitjos pacífics. Gens de diàleg i molt de garrot: una manera de ser, deien els postulats falangistes. De manera que Països Catalans. I què?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat