Elogi del radical

Com es pot suposar, aquestes ratlles no es refereixen a l'àrea de les equacions matemàtiques, sinó al subjecte polític forjat en la democràcia.

També he d'advertir que el concepte –carregat d'abundants connotacions negatives– no entra en els supòsits instal·lats als extrems de l'espectre ni del dogma fanàtic, sinó que apel·la a les arrels. És a dir, a la fondària del pensament impulsor que el confrontarà regularment al sistema i on desplega opcions minoritàries.

Així mateix, he de dir que la característica individual de la radicalitat no és innata. Hom no naix automàticament radical. Per tant, el comportament, el pensament i les accions d'aquesta tendència a la fermesa són fruit d'unes vivències que el subjecte anirà descobrint i acumulant al llarg de les experiències que li oferirà la pròpia existència. És veritat que no tots els individus que reben els mateixos inputs reaccionen de la mateixa manera. Aquesta és la raó per la qual la majoria de la població prefereix ofrenar els mecanismes volitius en diversos altars.

El quid de la qüestió depén de la capacitat del judici crític que hom puga assolir a través de les deliberacions íntimes i de les anàlisis del món exterior.

Cal no desestimar els sentiments, els quals formen part important del tauler de la reflexió cognitiva. Però tot i la influència que projecten, no són determinants. Aquest posicionament irreductible davant de la res publica és construït per diverses causes.

Una d'aquestes podria atribuir-se a la percepció d'injustícies de caràcter social. La persona sensibilitzada pateix pel predomini econòmic perpetrat per les oligarquies en detriment del gran sector de la ciutadania desafavorida. Com és previsible, la rebel·lia forma part intrínseca de l'element radical. Per tant, li costa acceptar les operacions d'una minsa però influent selecció de guanyadors perquè estableix desigualtats amb les humiliacions consegüents per als més dèbils.

Un altre motiu de pes es troba en els adoctrinaments de les classes dominants quan busquen implantar un model de ciutadà dòcil a través d'un relat que presenten com a indiscutible. I és en aquest estadi imposat, velis nolis, on el radical argüeix dades desestabilitzadores del relat unívoc. Descobreix, així, una impostura narrativa que l'exclou com a subjecte històric: argument sòlid i decisiu que qüestiona llegendes allunyades de la mitologia pròpia. Mites amagats, no cal dir-ho, per les cròniques que no els han permés escriure ni impugnar. És clar que la deliberació apuntada més amunt, perquè siga vàlida, requereix uns coneixements concrets: nocions i voluntats que l'enllacen amb una realitat sostreta i oculta al llarg dels segles.

Entre les eventualitats que perfilen les fortes conviccions de l'arquetipus –i ara caldria centrar l'argument en el cas espanyol–, no podem oblidar la salvatge concentració de recursos i poder a la capital. Madrid absorbeix l'esforç de la resta de l'Estat i, a més, executa infraestructures inútils a major glòria d'una unitat perniciosa. Poderoses raons que impel·leixen el subjecte a combatre la radicalitat immune i nociva de l'Estat.

En vista d'aquestes conclusions, hem de pensar que el radical és un animal polític de difícil conducció cap a la causa afí al poder. També és lògic pensar que els mateixos poders combatran els nuclis radicals que s'interposen en els seus designis.

Perquè un règim, un statu quo consolidat i sense oposició visible, propiciarà la pobresa de la majoria. No sols això, expugnarà els derelictes identitaris que encara testimonien uns fets diferencials i que voldrien colgats en les molles arenes del silenci.

El radical, doncs, es mou en l'esfera de l'ètica. Per això és complicat l'enclaustrament que li impedeix la llibertat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat