Incoherència

18 abril 2018 01:00h

En alguns articles publicats anteriorment m'he referit al problema de la incoherència, entesa aquesta com un fenomen excessivament generalitzat a la nostra societat, que es converteix en un paradigma de la contradicció quasi permanent del qual és impossible traure conclusions fiables.

Del perquè d'aquest comportament social haurien de donar explicacions els sociòlegs o, tal vegada, psicòlegs, més avesats a estudiar aquestes aberracions col·lectives que no jo. Però, com a simple observador, no hi ha cap altra alternativa que convertir-me en un escèptic racional, donat que són massa vegades les que he (hem) comprovat com d'un fenomen donat no es pot concloure un comportament correlatiu lògic. I com que per explicar les coses el millor és posar exemples, em referiré a les manifestacions multitudinàries que a molts indrets de l'estat espanyol hem vist demanant pensions dignes per a jubilats i pensionistes. Si d'aquestes persones que han sortit al carrer cap d'elles votara el Partit Popular a les eleccions vinents generals, podria ser que el problema es resolguera i, en conseqüència, aquest partit es convertira en purament testimonial, que no hegemònic, tal com ara auguren les enquestes. Si les persones que es manifesten contra la violència masclista denunciaren tots els casos que coneixen d'aquesta xacra al seu voltant, de segur que la cosa canviaria per a mal dels maltractadors. Si la gent que critica els lladres que ens roben des de les institucions públiques no votara els partits que els emparen, possiblement el panorama també seria un altre ben diferent, però...

Sense aprofundir en el perquè d'aquest comportament contradictori perquè, com he dit abans, hauria de ser matèria d'estudi d'altres disciplines que no la de la filosofia, ja que aquesta és més coherent a l'hora de relacionar causes i efectes, s'ha d'intentar, per explicar el problema, conduir-lo per la via cultural, és a dir, per l'explicació a través dels fenòmens històrics que han contribuït a formar, o a deformar, els valors morals que haurien d'haver regit el coherent comportament de les persones, enteses aquestes ací com un conjunt, com una massa orteguiana.

Primer que res cal preguntar-se qui i què ha conformat la forma de ser de la nostra societat, per què som així? Hi ha un component generacional important però tot comportament cultural té uns arrels en el passat, és a dir, en els fets ocorreguts al llarg del temps que han condicionat que determinats valors cívics i individuals siguen el que són i com són. I, qui ens ha conformat eixa forma de valorar les coses? Doncs qui ha pogut determinar la cultura que tenim: la religió, com a formadora de valors morals, i la política, com a formadora de valors socials.

Al llarg dels segles hem vist com la religió ens ha inculcat una sèrie de contradiccions que, a mesura que hem progressat en coneixement i llibertat, hem anat adonant-nos de l'enorme distància que hi ha entre el predicat i el practicat arribant a, fins i tot, l'absurd pel que fa a la institució i, pel que fa a la política, més del mateix. Un seguit de polítics i de polítiques destinades únicament a reforçar i protegir els interessos dels poderosos en detriment de les classes més baixes de la societat i que, incomprensiblement, aquella massa a la qual em referia ha acabat per veure-ho com una cosa normal, quan en cap cas és així. El Poder no podia haver-se imaginat des de l'antiguitat un èxit més rotund malgrat la seua incoherència abusiva.

Què cal, doncs, canviar perquè tot canvie? Evidentment, cal ser coherents i, en democràcia, la culpa, la responsabilitat última del que passe, és de cada persona que ha posat determinada papereta en una urna, perquè, més enllà de les creences religioses, més enllà de les simpaties polítiques, està la coherència, entesa aquesta com una forma de supervivència que intenta millorar dia a dia la vida perquè la manca d'ella, senzillament, mata. Mata físicament la gent que no té una sanitat que cobrisca totes les seues necessitats, mata la joventut que no pot desenvolupar les seues capacitats, mata les persones sense recursos, mata el futur de qui, tenint capacitats per a l'estudi, no pot accedir a ell. És incoherent, en definitiva, anar a protestar contra unes persones a les quals un mateix ha posat allí sabent quines eren les seues intencions. Així, un extraterrestre, per exemple, mai no podria entendre'ns. Però, què fan?, es preguntaria en veure els resultats electorals.

El vot, com referia Rousseau, no s'ha d'emetre pensant en l'interés personal, sinó com una expressió de la voluntat que hi haja una determinada societat que funcione d'una determinada manera en benefici general perquè el contrari és com aquell fosser de Shakespeare que cantava mentre cavava.

Els polítics que més èxit han tingut en la història han estat els qui han sigut més coherents entre el predicat i el practicat. Quan el poble alemany elegí Hitler sabia què elegia i aquell fou coherent amb el seu discurs; quan els britànics elegiren Churchill, sabien el que feien; quan els italians elegiren Mussolini, sabien què podia passar sota el règim d'aquell. Els qui votaren el Partit Popular a Espanya, no sabien què podria passar? De petits ens deien els majors: Qui juga amb foc, acaba per cremar-se.

Doncs això.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next