Catalunya encadenada

30 abril 2018 01:00h

Zeus s'enfadà amb Prometeu quan aquest lliurà el foc a la humanitat. I Rajoy/Júpiter lliga curt els catalans díscols aplicant-los, arbitràriament, un article de la Constitució. Aquest conjunt de lleis fa com les roques del Caucas sobre les quals l'heroi patia un turment que renaixia cada dia. De paral·lelismes sobre l'àguila devoradora i el fetge ferit, en podríem establir una garbera, però la relació és evident: esperem la justícia d'Hèrcules perquè li retorne la llibertat.

Ho dic perquè acaba d'eixir a les pantalles de televisió –totes espanyoles, per descomptat– un succés extraordinari, inenarrable: una gran multitud integrada per ciutadans lliures –7.000 segons la policia local de Barcelona i 200.000 comptats pels organitzadors. Total, 207.000 espanyolistes legítims i castellanòfils convençuts reclamant decisions assenyades. Perfecte matí de diumenge. Clamorós èxit d'assistència. Formidable ofrena a la pàtria. Palesa transversalitat demostrada pels representants de l'esquerra (?), de la dreta i de la dreta de la dreta instal·lats al Principat. Parlaments de personatges importants. Alegria a manta sentint el pes de l'article 155 sobre la Catalunya que els convocants volen captiva i engrillonada. Proclames polítiques favorables a la uniformitat. Tot plegat em suggereix una pregunta: el seny que demana el lema de la pancarta no és un eufemisme? En realitat, no estan exigint un acte de submissió?

No els vindria malament examinar el sud del riu de la Sènia i veurien els resultats de l'obseqüència incondicional. Els valencians tenim rècords imbatibles, insuperables. Que baixen i veuran la gran falla de la democràcia: el contingent humà més servil d'Europa lliurat en cos i ànima als botxins que, quan ja l'han depredat, el menyspreen. Eixa és la meta de Catalunya?

En circumstàncies normals –ara no es donen–, i si visqués al "Noreste" i no al "Levante", no seria estrany que atorgara el meu vot a la CUP. Podria ser. Ara bé, en eventualitats excepcionals com la que "estem vivint", els faria aquesta reflexió: permetreu que el castellanisme rampant se'n riga fins a badar-se les barres, de la part més temerària i audaç de la vostra conciutadania. No valdria la pena assumir una realitat amarga i deixar per a la quotidianitat els grans principis? Amb açò no dic que es renuncie als valors que caracteritzen el món cupaire. Però les decisions excepcionals només són legítimes en situacions igualment excepcionals. Si alguna n'hi ha hagut o n'hi ha és ara.

En resum, crec sincerament que Catalunya no es mereix el calvari que els uns imposen i que els altres permeten. Esbrineu qui són els al·ludits.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next