Procure siempre acertalla
el honrado y principal;
pero si la acierta mal,
sostenella y no enmendalla.
Els quatre versos haurien d’estar gravats sobre els carreus granítics d’El Escorial i en el frontispici del Valle de los Caídos: constitueixen la suprema font de pensament d’on beu el nacionalcatolicisme imperator.
No s’explica, sinó, l’orgia espanyolista més virulenta des de l’entrada de les tropes franquistes per la Diagonal de Barcelona. És clar que al constructe polític anomenat Espanya se li veuen les sinagües brutes de fang i de pixum, pudentes d’una vergonya que no sent perquè no en té. En fi, el problema d’escriure sobre l’inevitable assumpte atrapat en l’actualitat fa que les argumentacions córreguen el perill de repetir-se. I, malgrat saber-ho, tenim l’obligació de posicionar-nos una vegada i una altra. Encara que a voltes sembla que hem enfilat l’autopista de les idees en contra de la direcció presumptament correcta. La direcció de la massa, he d’afegir.
Minses són les veus –lúcides en el diagnòstic però irrellevants en el nombre– ofegades per l’agabelladora màquina de l’estat. La còmplice sintonia entre públic i privat amb etiqueta hispana put a tèrbola venjança. Com han gosat somoure la sacralitzada unidad de destino en lo universal? La viril, expressiva, híspida i sonora llengua fratricida i caníbal que tantes glòries ha donat i dóna al món de les lletres, reflecteix l’estat de la qüestió. Peguem una ullada al quiosc de hui, 24 de març del 2018: “Prisión al «procés»”. “Rovira se fuga y otros cinco dirigentes del ‘procés’, a la cárcel”. “El juez encierra a cinco líderes del ‘procés’ porque el golpe continúa”. “Juicio por rebelión y cárcel por atacar al Estado de derecho”. Quanta fraternitat resumeixen! Ara podríem jugar a les endevinalles: situar els titulars en les capçaleres respectives. No és menester perquè la unanimitat i l’absència de matisos evidencien l’esperit d’una mentalitat impermeable a facultats humanístiques i a sentiments d’empatia. «España y yo somos así, señora…», sembla que digué un personatge en l’obra teatral En Flandes se ha puesto el sol. Deixem-ho córrer.
Que no deu ser que la immensa majoria –intel·lectuals inclosos– contempla els fets des del prisma derivat d’un dret de conquesta remot? En efecte, creiem que en el camp de la informació, de la tertúlia o de la reflexió, no pot obviar-se una matèria que va molt més enllà de les ideologies. Com s’ha demostrat, l’àmbit que enclou l’afer català supera la fricció política fins a convertir-se en una sensible i profunda qüestió de consciència. Ací no s’està jugant el blau o el roig, la dreta o l’esquerra, el nacionalcatolicisme en el poder o les lleis d’autoprotecció que promulga: els moviments d’un cantó i de l’altre són transversals i el trofeu en disputa no és un ànec ni un pollastre dalt del xop ensabonat. Ací es dirimeix, ni més ni menys, que el ser o no ser d’una cultura; el sentit de llibertat o l’eròtica de les armes; la potència irenista del pacifisme o la prepotència d’una falsa superioritat. (Sóc conscient que em referisc a una part de Catalunya: ja s’han encarregat d’adjudicar-se la resta a través dels fluxos migratoris i dels subterfugis colats en els maleters doctrinals de l’aculturació sistemàtica).
Castella –sinècdoque i ama d’Espanya!–, cum laude a extirpar arrels i empeltadora por la Gracia de Dios, ha triomfat en el 80% dels valencians a través de càstigs monstruosos. La llavor que començà a sembrar durant el segle XII fructificà al sud del riu de la Sénia. Però allà dalt naufraga, tot i recórrer al proteccionisme legal que ha teixit amb el canemàs del pensament únic. Aconseguir al Principat el dépaysement que tanque el cercle iniciat en les profunditats de la història posa en evidència la supèrbia, l’orgull, la rancúnia, l’hostilitat, el ressentiment i la ràbia. Ja ho he dit en altres papers, no els han estimats mai: els han odiats com sols s’odia l’enemic irreductible. I, a més, prefereixen negociar amb terroristes ostensibles que debatre civilitzadament amb arguments i raons.
En un text anterior qualificava els pancastellanistes malànimes de males persones, però hui, en vista de la perversitat maligna exhibida, crec que no passen de ser uns miserables canalles: gentola, en definitiva, que hauran de retre comptes a Estrasburg o allà on la democràcia siga real i no una fal·laç simulació de poder omnímode. Han soterrat Montesquieu sense haver llegit Rousseau. Quina falta els fa?
