El 50 aniversari de CCOO

2 maig 2018 01:00h

He visitat l'exposició de La Nau dedicada al cinquanta aniversari de CCOO, amb la qual es vol recuperar part de la història del sindicalisme de classe al País Valencià. Parlem d’un sindicalisme nascut sota el franquisme i que avui conforma la principal central obrera.

A l’exposició de referència és visible la relació existent entre Comissions Obreres i el PCE, una relació que es dóna a partir dels anys 60 entre els òrgans creats a les empreses i els membres de l’esmentat partit, igual com anà passant al moviment estudiantil. El PCE va saber captar la situació i va canviar d’estratègia, això sí, no sense passar una crisi. El més curiós és que la dissidència interna fou aniquilada però les propostes d’aquesta darrera van ser integrades per la direcció representada per Carrillo, de forma que es produí la coexistència entre l’ortodòxia de la direcció i la renovació. Al final, d’eixa dècada, tant com CCOO com el PCE es van implantar a tot Espanya. Per altra banda, la repressió del franquisme i la persecució dels comunistes va anar creant, sense voler, un lideratge dels dirigents sindicals i polítics comunistes. Cal reconèixer que la gran majoria de víctimes del franquisme van estar els comunistes oficials i que la seua militància de base va suportar sense cedir.

L’ús dels càrrecs sindicals oficials, reconeguts a les lleis franquistes, com eren els enllaços sindicals o els membres del jurats d’empresa, fou un encert, una opció que també altres més minoritaris compartíem. Allò de copar aquestes incipients formes legals de representació va possibilitar l’enquadrament de gran part dels treballadors seguint el lideratge del joves sindicalistes. Els intents de crear altres opcions, més a l’esquerra del PCE, van estar sempre prou minoritaris, tanmateix, a la fi de les lluites i mobilitzacions les millores i conquestes socials eren capitalitzades pel sector majoritari de CCOO, fet pel qual ara celebrem el cinquanta aniversari.

No resulta doncs gens estrany que el relat de l’exposició situe CCOO com l’única opció protagonista de l’oposició obrera al règim. Aquesta és la versió que es fa de l’antifranquisme i, especialment, de la lluita del treballadors durant la darrera etapa de la dictadura i no és que neguem els mèrits del PCE i de CCOO, sinó simplement apunte que això no és tota la veritat.

Al carrer la Nau, a aquesta exposició que comentem, s’esmenten les lluites de la transició valenciana, fins i tot, amb referències concretes als morts que es van produir per dispars de la policia i la Guàrdia Civil. Hi ha materials i testimonis que desmunten la visió idíl·lica, però real, de la transició. Quant a la posterior etapa, els anys de sindicalisme en democràcia, per més que siga més formal que social, la central sindical que hi ha sota les segles CCOO s’ha consolidat al País Valencià; tanmateix, ha anat assumint alguns elements de la reivindicació de “país”. Igualment, considere que ha guanyat en pluralitat i en un perfil propi, en una línia de serveis i assistència.

Ve al cas reiterar que el moviment sindical continua tenint un paper rellevant, en la mesura que contribueix a la lluita per una societat més igualitària. Hui CCOO és important i, dit això, cal igualment no oblidar que hi ha altres opcions diferents, com és el cas de la Intersindical STE, que també va nàixer a les acaballes de la dictadura i que, a hores d’ara, al nostre país te una representació majoritària en sectors de l’ensenyament.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next