La bassa del cavall

Altra vegada, com altres tan lluny, he estat a la muntanya del Cavall. Un indret de la Serra Calderona, a prop de l’Horta Nord. He estat un munt de vegades però sempre em sembla trobar alguna cosa nova cada cop que hi vaig. Potser la llum, potser l’oratge, porser l’època de l’any... no ho sé. Mai no és igual.

Avui caminava per la senda de sempre, un passadís de sorra entre llentiscles, pins i esparregueres que algun dia trafegaren picapedrers del rodeno a llom de mules. Cada vegada que he passat per allí he sentit tornar a altre temps, on tot era natural, on fins l’aigua que es bevia es teia d'aljubs o clotxes fetes a vora camí. L’aire era una bafarada de resina i tomello florit que penetrava pel nas i arribava als racons més insospitats del cervell provocant reaccions voluptuoses, gairebé insuportables sota un sol decaent de mitja vesprada, daurat i provocador, de sensacions inútils a una solitud muntanyenca. Com m’hauria agradat que estigueres allí...!

Assegut sobre una roca vermella i amb els peus descalços soterrats baix una polsina càlida de lluentes purnes de saulosa, albirava sota la visera de la meua mà el perfil inconfusible de la mola de Segart. Què bo estar allí! A eixa hora sense minuts on sembla que el passat i el futur no tenen sentit, on tot és ara i ací, en aquest moment, i que, un minut després, mai no tornarà a ser igual. Com m’hauria agradat que estigueres amb mi!

Fa uns mesos, la bassa de la muntanya del Cavall era plena d’aigua. Un clot de joncs i esbarzers on els senglars es rebolquen i les raboses fan l’amor a la llum de la lluna i guimben lliures udolant pletòriques de vida escampant als quatre vents la seua fúria passional. Recorde que, de molt jove, acompanyat pel tio Palma, em feia callar per escoltar-les: Sh... són elles! Les véiem córrer amagats sota un llentiscle. Unes ombres negres que sabien que érem allí però, agraint la nostra discreció, ens regalaven amb salts de luxúria un espectacle com mai més podré tornar a vore.

Per sort hui, no m’he hagut de tornar a trobar amb els guardes de Sagunt amb els que, anys després, coincidí un dia allí, jo passejant amb el meu gos i ells posant llaços d’acer. "De segur que tu eres un fill de puta d’eixos ecologistes!", em soltaren amenaçadors. "Si mous un peu més, li done una ordre al meu gos i t’arrancarà una mà!", li vaig contestar sabent que Duc era incapaç d’allò però que la seua presència de pastor belga li donava aqueixa credibilitat. El seu company li digué: "Au, deixem-ho anar!", i retrocediren fins el seu tot terreny i desapareguen muntanya avall. Jo bufí acaronant el cap del meu amic. "De la que ens hem lliurat!", pensí. "Vaja farol que ens hem marcat!" Després vaig retirar les trampes mortals que havien posat i les tirí a un contenidor a prop de casa. Em donà la sensació d’haver salvat la vida als fills i filles d’aquells i aquelles que una nit, amb el tio Palma, havia vist saltar eufòriques sota una lluna de plata que ho il·luminava tot.

Aquesta vesprada, sota un sol decadent, he tornat a flairar aquell aroma que sols a la Calderona es pot sentir. A altres indrets muntanyencs hi ha altres aromes, sí, però no com aquell. El romaní, abeurat per les últimes pluges, observava esplendorós el meu pas de tornada mentre amb el braç apartava les tendres branques dels pins que es vinclaven sobre el meu cap. Per última vegada, m’he girat per vore la senda que deixava darrere, cada vegada més estreta, invadida per les mates que reclamen, després de cent anys, el seu domini natural.

La serra Calderona, els seus indrets amagats, les seues històries de pedres, de trinxeres on homes de dents serrades defensaren la legitimitat republicana, on les garroferes i pins han vist transformar-se el paisatge, on l’esparver encara vola i les seues flors ens regalen la mel més dolça i perfumada que puga haver-hi és, malgrat tot, un indret encara misteriós que ens espera a cadascú de nosaltres perfilada sobre l'horitzó de ponent on, com he vist aquesta vesprada, encara estan marcades al fang les potes de les raboses que salten dient-mos: estem ací, vives!

Anem-hi! Amb silenci, plens d’amor per ella.... Com m’hauria agradat que estigueres allí!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat