Inabastable Fermín Pardo

La data prevista havia estat el 6 de maig i potser no s'havia fet de forma casual. Com el mateix Fermin Pardo i Maria Teresa Oller expliquen, en maig té lloc "la celebración de la plenitud primaveral, como vestigio de antiguos ritos festivos de fecundidad de primitivas sociedades agrarias (...). Uno de los elementos destacables de las fiestas de primavera del mes de mayo son unas extensas composiciones literarias, en verso, para ser cantadas y que reciben el nombre de mayos", composicions que es cantaven durant aquest mes per a enamorar les dames.

I això precisament és el que va passar. L'acte de reconeixement va ser com una llarga, pausada i preciosa cobla d'enamorament amb què Fermin Pardo va encisar tots els presents. Els que ja li rendien amor sincer des de fa un grapat d'anys l'expressaren públicament i els qui ens acostàrem per a formar part d'un moment històric ens vam quedar meravellats amb tan sols veure este menut i alhora enorme home.

L'homenatge organitzat pel Museu Valencià d'Etnologia i el grup Cantares viejos estava encapçalat pel director del Museu; el diputat de Cultura, Xavier Rius, i l'alcalde de la Requena natal de Fermin Pardo, pedania d'Hortunas concretament. Era el tercer homenatge d'un cicle que intenta reconèixer aquelles persones que han ajudat a construir la nostra identitat com a poble, una tríada que quedava arredonida amb Pardo després d'haver-se encetat amb Joan Francesc Mira i de continuar amb Joan Pellicer el 2017.

Les malaguenyes, jotes i valencianes ompliren d'alegria l'assolellat matí de diumenge, les danses rituals del Corpus eixiren del seu recorregut habitual, l'acte de córrer la bandera ens deixà embadalits, les notes de les bandúrries polsades amb el ritme just acompanyaren els acords de les guitarres, les veus dels cantaors i cantaores entonaren amb gràcia l'u i el dos, el so dels metalls i les fustes enriquiren les melodies de les rondalles, les magnífiques indumentàries dels dansaires ompliren de flors els patis de la Beneficència i els somriures ameraren de joia tots els presents que es desferen en aplaudiments.

Com el mateix Fermin Pardo va dir, la cultura popular, la música i literatura populars són tan importants com la música i literatura cultes. Quanta raó i saviesa acumulada per dècades de dedicació apassionada a la recopilació del patrimoni dels valencians i valencianes. I des de la seua humilitat i honestedat que traspua des de la seua mirada mostrant un cor obert i fratern, Fermin ens va captivar fent partícip del seu homenatge a tots aquells que li havien transmés aquell saber que ell havia capturat per a l'eternitat amb la seua gravadora, els seus blocs de notes i el seu instint musical. I no sols això, a més ens va fer un regal a les generacions futures en compartir tot el seu treball amb tots nosaltres fent-lo públic a través de la Vikipèdia.  

I d'aquesta manera Fermin va fer palesa aquella màxima que diu allò de "no se sap més qui ix guanyant si qui més dona o qui més rep". Compartia d'aquesta manera el seu tresor; allò que ell havia cuidat i estimat al llarg de tota la seua vida ho feia de tots i totes. Un gest enorme dedicat a tots aquells i aquelles disposats a regar amb cura la terra fèrtil en què Fermin Pardo ha escampat les seues llavors. Tots aquells que estem empeltats per l'amor a la cultura del poble podrem seguir desenvolupant el seu llegat en la mesura que l'emprem, en la mida que sapiguem retornar-lo al poble que el creà i transformà per a trobar-nos amb allò que som.

La jornada tingué moments força emotius com quan Fermin Pardo es posà a ballar de forma improvisada amb els seus companys i companyes de fa més de trenta anys al grup Restauració La Jota i Fanfango de la Llosa del Bisbe. O quan es posà a tocar la guitarra i a cantar la jota de sa tia Pilar Mata amb les llàgrimes als ulls. I sobretot en nomenar tants i tants col·laboradors que durant tants anys l'havien acompanyat, com Sebastian Garrido, Maria Teresa Oller o Ricardo Pitarch, per citar-ne alguns del llarg rastre.

Fermin Pardo i Pardo és un exemple de generositat, una figura que cal conèixer, aprendre i aprehendre. Amb homes i dones com ell disposats a obrir la porta del seu pis quan vivia a València, de sa casa de Requena ara i del seu treball des de ja, trobem un exemple i una mostra de dedicació total i absoluta al patrimoni cultural popular valencià. Es mereix rebre corones de flors d'un poble que el deu estimar per sempre més i recordar cada maig per molts anys.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat