Sense mòbils

Al llarg dels darrers mesos, i per raons diverses –entre elles la mala sort continuada-, m’he vist desproveït en nombroses ocasions, durant setmanes de viatges, d’una ferramenta tan indestriable a la nostra condició actual de virtualitat i dependència constant: el mòbil.

La primera reacció que hom experimenta és la del pànic, la por a l’isolament vers la societat de la informació i la immediatesa. Què faré sense ell, el mòbil? I si rep alguna telefonada important? I si em cal per a alguna eventualitat urgent? Podré sobreviure sense saber què fan i què diuen els altres? Com seguiré els debats parlamentaris, l’actualitat política o els nefastos partits de l’Athletic Club?

No cal dir que una vegada acostumats als avantatges evidents i necessaris, qualsevol pas enrere resulta feixuc, fins i tot contraproduent, per a aquells que també utilitzem el telèfon com una eina que facilita el desenvolupament del nostre treball o ens tranquil·litza quan eixim a córrer per la serra. Però, de vegades em plantege –perquè en sóc sovint víctima activa– si és necessària aquesta drogoaddicció tan bèstia a què estem sotmesos: des que ens desperta l’alarma de bon matí, rebem les primeres notícies i curiositats de Facebook amb els ulls plens de lleganyes, desdejunem amb Instagram, dinem amb el Twitter, correm amb el Runtastic i sopem amb el Whatsapp fins que tanquem els ulls abans de deixar l’aparell sobre la tauleta de nit. Fins demà.

Tot plegat és ben ridícul i no te n’adones fins que pateixes la mancança. D’aquesta tendència unànime a l’abstracció social en vaig ser testimoni directe als aeroports, als restaurants, a les reunions, on massa sovint aquest aparell del dimoni desplaçava qualsevol intent de conversa continuada i esdevenia l’element catalitzador de l’atenció dels presents. Entre glops de cervesa i mirades al front, observava com hi havia d’aquells que no alçaven l’esguard de la pantalla en cap moment i d’altres que no tardaven més de dos minuts a actualitzar-se i deixar l’interlocutor amb la paraula en la boca en més d’una ocasió. Per ser just i honest, em vaig reconèixer avergonyit en aquesta idiotesa desnaturalitzadora i maleducada.

Els que ultrapassem la trentena encara som coneixedors d’un món analògic, en què, a pesar dels avanços de què gaudíem respecte als nostres iaios, encara vam anar a classes de mecanografia, teníem el carrer com un escenari viu i interactiu, enviàvem correus postals o fèiem barrabassades sense temor que ens gravaren un vídeo que es fera viral a l’instant. Els àmbits privats semblen cada vegada més malmesos, de manera que es fa realitat aquell vell malson orwellià de control absolut, de monitorització salvatge i de desaparició d’unes mínimes llibertats individuals introspectives.

Amb tot, si hi ha alguna cosa més revolucionària durant aquests dies de colonització digital irreversible, eixa no és altra que la desconnexió. D’un àmbit temporal incert, però decidit. Si demà algú vinguera demanant-me consell al voltant de la felicitat –fugissera, sense grans hipèrboles– li recomanaria l’absentisme tecnològic, abandonar la pista de ball informatiu, ni que siga per un temps curt, dedicat a assaborir la riquesa de l’aïllament i la vida lenta.

Cal que, de tant en tant, com si fóra cada dijous, apaguem eixes caixes de trons infectes i ens tornem a retrobar mirant-nos als ulls, fixant complicitats, actualitzant-nos les existències i compartint l'amenaçada màgia analògica de dir-se tota classe de veritats sense interferències.

Provem-ho, va!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat