L’ésser humà sempre ha tingut, encara que siga latent, una vena cruel i sanguinària procedent de la part més instintiva. D’ençà que ha posat un peu a la terra, sempre ha traficat amb esclaus, ha torturat enemics de guerra, ha exercit la crueltat en animals amb gojosa delectació, ha assassinat sense escrúpols contrincants, ha abusat sexualment de qualsevol congènere amb inferioritat de condicions físiques, etc. I el pitjor del tot és que aquesta vessant psicòpata també ha imbricat la manera de divertir-se fins avui, com, per exemple, als circs romans, on un serf gladiador lluitava cos a cos contra un lleó amb la cridadissa exaltada com a fons. O, una volta més, en el conreu actual de la tauromàquia, una altra manera de tortura que es camufla a còpia de denigrar la noblesa del concepte d’art.
A hores d’ara, ja no hi ha circs romans i la lluita contra els bous encara promet ser àrdua però sembla que va adreçant-se al port de l’abolició. Aquesta violència, però, tan intrínseca en la Humanitat, ha aconseguit florir vigorosament en un territori inesperat: la televisió. Només cal engegar l’aparell cada mati i simptonitzar qualsevol de les cadenes generalistes per apreciar la supervivència del macabre hàbit. Els periodistes, com voltors a la recerca de carronya, arriben fins i tot a pegar-se picotades de bec per endur-se l’òrgan més suculent. Com a tast signficatiu, observeu l’enfrontament en directe de les dos reines del matí per monopolitzar l’entrevista a una dona tot just acabava d’assabentar-se de la mort del xiquet que era cosí seu, a Madrid, el 2012 (a partir del minut 16):
Allò inesperat per als capos d’aquesta màfia que trafica amb tragèdies humanes és que els familiars puguen denunciar que la sang vessada es venga amb l’etiqueta de “llibertat de premsa” o emmascarades sota formes d’humanitat o compassió. Darrere d’això només subjau la pruïja per tindre una butxaca més abultada a base d’acaparar una audiència que alegre les inversions publicitàries. Admirable és la lucidesa amb què ho manifestà recentment la mare de Gabriel, el xiquet d’Almeria assassinat per la núvia del pare. Podeu ser testimonis d’aquesta declaració punxant en aquest enllaç.
Deplorable que siga la mare d’una víctima qui, amb el cor i l’ànima trencats a bocins, recorde el codi deontològic d’un periodisme que desvirtua una llibertat de premsa esdevinguda en past per aplacar l’apetit caníbal per vísceres ben calentes. I el problema rau que si aquesta mercaderia aporta abundosos beneficis és perquè hi ha un consumidor igual d’àvid de flairar budells que encara palpiten. Però, que hi haja mercat potencial no significa que siga necessàriament justificable aquesta mena d’espectacles tan sòrdids on esfilagarssen la desgràcia mentre siga productiva. Els coliseus romans també concitaven una munió d’adeptes enfervorits, com avui els bous, però afortunadament el sentit de l’ètica contemporània els desdenya. El següent repte correspondria a tancar aquests amfiteatres mediàtics. El problema, una volta més, radica a com posar el cascavell al gat. Reivindicacions legítimes conquerides en la història recent d’Occident com aquesta llibertat de premsa sovint es corrompen en l’escut sota el qual s’empara la pràctica periodística maquiavèl·lica. Fins i tot, a colp de decret, es podrien intentar establir límits més concrets. Tot i així, inevitablement el llindar d’allò admisible d’allò reprovable tornaria a ser molt nebulós. I, una vegada més, les mediàtiques aus rapinyaires tornarien a planar en la fondària d’aquesta nebulosa.
