El 68, un referent per l'esquerra

Hem pogut llegir comentaris i anàlisi al voltant d’unes efemèrides significatives, puix ho són en la conformació de les idees i propostes d’esquerra. Fa dos-cents anys del naixement de Marx. Fa cinquanta anys esclatà la revolta estudiantil del maig francès. Poc després, els tancs russos, en nom del socialisme, un fals socialisme, ocuparen Praga per ofegar l’experiència que aleshores estava portant-se endavant per un sector de reformistes comunistes. També cal recordar que eixe any tingué lloc l’assassinat del Martin Luther King, líder del moviment pels drets civils als Estats Units.

La gran majoria, però, del comentaris no han passat de pura anècdota, tot i que hem conegut algunes aportacions amb més contingut. La veritat és que s’ha parlat poca cosa de la realitat més nostra, com si les idees i propostes que van emergir amb ocasió del fets del 68 no tingueren res a veure amb el que passava més avall dels Pirineus o com si allò fóra un esclat que va sorgir no se sap d’on. Cal afegir quelcom sobre el tema, ho faré des de la meua vivència, la d’un jove esquerrà que intentava aclarir-se enmig de les informacions que en venien de fora, de referències ideològics (Marcuse, Angela Devis, Althuser, Rosa Luxemburg...) i d’una revisió del marxisme que recuperava Marx sense el dogmatisme que havia dominat fins aleshores.

Gran part de tot el que al 68 va ocórrer fou el resultat d’uns processos de contestació gestat des de principis dels seixanta. De forma un tant esquemàtica, apuntaria a uns referents ideològics que donaven resposta critica a situacions d’injustícia però que alhora qüestionaven el model de l'anomenat ”socialisme real” representat per la URSS. Igualment la moral, les relacions personals, la situació de la dona, la persistència de l'imperialisme i colonialisme, l’explotació econòmica, entre d'altres, conformaven un conjunt, o una barreja si voleu, d’elements que no tenien resposta per part de l’esquerra tradicional existent. Els gèrmens d’una nova esquerra els podem ara, doncs, apreciar. Cert és que el maig fou un revolta estudiantil però en molts altres llocs (Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya...) es van produir situacions paral·leles. Quant als vells aparells partidistes, no podem oblidar la crisi que havia provocat l’expulsió de Semprúm i Claudín. Fins i tot el jove Partit Socialista Valencià sofrí un trencament que es salda amb l’eixida de la coll dins la qual jo hi era.

Els esdeveniments dels 68 es produïren quan havíem encetat el proselitisme i les tasques per implantar al nostre país l'FLP, el Felipe, una organització de tipus federals que al seu ideari ajuntava l’antifranquisme amb continguts equiparables als van estar als carrers de París, Califòrnia, Berlín... i tants d’altres llocs. La realitat ens obligava a buscar col·laboracions per acabar amb la dictadura; més enllà de les diferències dialògiques era necessària la unitat en la lluita, cosa que en ocasions es feia difícil, donada la carrega ideològica que teníem i, també, cal dir-ho, per l’hegemonia que imposava la direcció del PCE.

L’Aplec del Darrer Diumenge d’Octubre d’eixe any 68 va estar prou marcat pels esdeveniments que s’havien produït més enllà de les fronteres espanyoles. Així, es pogueren anar ja visualitzant noves reivindicacions, com eren les relacionades amb l'ecologisme –retinc la imatge de Josep Vicent i un grup d’ecologistes i feministes que van estar presents de forma bastant ostensible en aquella jornada–.

Recuperem, doncs, memòria. Han passat anys i més esdeveniments, com ara la caiguda el mur. Estem en democràcia, antigues colònies són independents i molts dels valors que es reivindicaven al 68 s’han obert camí. Per altra banda, Marx no és un catecisme a recitar, sinó un eix per interpretar i transformar, tal com Fuster indicava a l'inici de Nosaltres els Valencians.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat