Mariano Rajoy, les gavines i l’au Fènix

Es diu que el destí ens el llaurem, des de temps antics, dia a dia, de manera individual o col·lectiva, en les nostres accions. És per això que del bracet, Mariano Rajoy i les gavines blaves, presumptament podrides, s’han enfonsat en els seus excrements, ajudades per l’empenta propícia d’un renascut com l’au Fènix Pedro Sánchez del PSOE, la resta de l’esquerra, nacionalistes i dreta civilitzada perifèrica, els quals, tots plegats, representen amb un milió i escaig més de vots de diferència l’enlairada “sobirania nacional”. Recorde amb emoció quan, de la criança casolana, deia allò ma mare: “El món és dels valents sense pèls al cor”, la qual cosa se’n adiu bastant, a ço altre ben clàssic: “La fortuna afavoreix els audaços”.

Com que les gavines blaves terrestres són malicioses, venjatives escridassàries, endemés d’hereues directes de colpistes cruents, els va a costar força de digerir la derrota democràtica, legítima, doncs les aus, en lloc de fer mutis pel fòrum, fer examen de consciència, dolor pels seus pecats cívics comesos i, propòsit d’esmena, des del minut zero de la seua desfeta inesperada titllen l’acció del nou president sorgit del legitimisme que brolla de la constitució de colpista i el seu govern, d’il·legítim.

Ja en el debat, Mariano Rajoy és un bon parlamentari i, de manera eufemística i poètica, li ho va dir des del faristol: “¿Percibe el aroma de lo absurdo?. Tot sense reconèixer que creuen en un absurd més gros, aquell que diu que ha de governar la formació política més votada; si no, és un frau a l’electorat. Ací, el legítim sóc jo, per tant, el que ha de manar sóc jo mateix.

En el mateix context, cal dir el coherent discurs inflamant que féu l’exfalangista, o no tan ex, Rafael Hernando, mestre de la retòrica infamant, com aquella infàmia adreçada als familiars –oloraven subvencions manifestà– d’aquells que encara jauen amuntegats indignament a fossars i cunetes, producte de la venjança, sense dotar-los dels legals i legítims recursos necessaris per tal de treure’ls de la més absurda ignomínia. Un altre absurd, potser no tant, però força maliciós, quan el senyor Hernando carrega contra el jutge ponent de la sentència adversa a les gavines recent, per la trama Gürtel, don Jose Ricardo De Prada, al qual escarneix qualificant-lo de proetarra.

Un absurd, o no tan absurd, sinó venjatives i cíniques, quan manifesten per boca del senyor senador Barreiro que retiraran les inversions destinades al poble basc –per infidelitat del PNB, en haver votat a favor de la moció de censura–, les subvencions previstes als pressupostos de 2018, pactades i aprovades fa dues setmanes al Congrés, que ara s’han remés, com és preceptiu, al Senat perquè es ratifiquen. En una altra mostra més de venjança, s’ampliarà el termini usant la majoria absoluta que al Senat hi disposen, per presentar-ne de noves, a la fi d’entrebancar l’acció del nou govern i, en un brut cinisme, manifestar que és per a millorar-lo.

Mai han deixat de fer-ho; elles i els seus avantpassats segueixen en allò de sempre, ja siga governant o en l’oposició: usar el discurs apocalíptic, d’enfrontament dialèctic, com a tàctica d’una lluita sense quarter. Encara bo que els temps que corren, per a les democràcies consolidades, són incruents, perquè, si no, algun general a llom de cavall, a l’estil del reaccionari Pavia, per la porta principal dels lleons, hagués entrat al congrés dels diputats per soterrar la sobirania popular enllà representada. Millor seria per a ells i també per a tots que, en lloc de creure’s ésser lliberals i demòcrates, es consolidaren com a practicants del respecte i de la democràcia.

Són ara els moments d’una lleu esperança perquè, entre tots, pas a pas, alleugerim les penúries d’aquells més febles. Afermen les bases d’una democràcia com cal, tot i que, de segur, és força difícil que els amics de la llibertat, sense acurtar la desigualtat, deixen de practicar el dolent llibertinatge.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat