Llei de supremacia de la llengua comuna

Hui m’estrene en heptasíl·lab,
sovint mètrica fallera.
Els diré què és el que espera
en la propera quartilla:
llengua i llengua en una cruïlla.
Agafem ja la drecera!

Assegut a una terrassa
d’un gran centre comercial
els escric, cafè en la tassa,
després d’un passeig casual;
el centre es troba a València
no lluny de la capital,
mes si fos a Saragossa,
trobaria diferència
quant a l’escrit i l’oral?
... Més o menys seria igual.

I si escarbem el dial
de ràdio o televisió,
i també la premsa escrita,
o mirem l’exposició
de qualsevol llibreria,
saben qui és el campió?

Què els sembla aquesta oració?
“I vosté, com és bilingüe,
diga-ho ben clar i en cristià,
és de bona educació
en la costa i el secà;
i així es pot assegurar
que tot el món l’entendrà”

Pot parèixer una engruna,
però un tros de tu se’n va,
mentre la llengua comuna
va engrossint hui pèl demà.


Per tres anys, en castellà,
parlava amb un dependent,
fins que un dia ens adonem
que sabem el valencià
i ens agrada de valent;
vaja estrany comportament!

En la llengua de Nebrija
puc arribar a més gent,
cinc anys vaig fer eixa aposta;
em mancava atreviment
per publicar en la nostra,
i confesse que tenia
un xic de remordiment.

Molts alumnes, molts més anys
fent feina en l’ensenyament,
i si hi ha algú que se’n queixa?
No vull doblar documents,
el castellà val per tots
i em comporte amablement.

Quan em trobe amb el recíproc
reconec el seu esforç,
em complau per agradívol
i valore el compliment;
usualment, però, inequívoc,
pel valencià és el turment,
i en podem donar constància.

En la nostra circumstància
i en aquest hostil ambient,
defensar el nostre idioma
ha de ser acte conscient.

Quan una llengua comuna
viu amb altra de local,
hi ha un efecte, que si es deixa,
pot arribar a fer mal.


Intangiblement arrela
una consideració:
el fet que aprendre el vernacle
solament és una opció;
saber-ne, però, la comuna,
és útil, i obligació.

I heus ací com nostra llengua
està en greu debilitat,
i sempre sota amenaça.
Per avançar una passa
cal mantindre un dur combat,
que si Marzà mou un dit
ve Bonig inflant el pit
amb Rivera de remat.

A la llengua valenciana
se la menja el castellà,
envestint i cuirassat.
A casa... i arraconada!
Creuen que açò és assenyat?
O que la llei que he citat
ha de regir immutable
com la de la gravetat?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat