Una teoria de la conspiració al voltant del nou govern espanyol

Digueu-me boig però, pegant-li voltes i voltes al cap, estic elaborant una teoria... diguem-ne, paranoica? o maquiavèl·lica, si voleu, sobre el nou govern espanyol, que ha estat acollit amb tota classe de felicitacions i enhorabones per part de quasi tots els sectors polítics, econòmics i periodístics, on s’han produït uns girs inesperats i sospitosos; digueu-me també, si voleu, suspicaç. Doncs bé, tot apunta que pot ser un govern modern, feminista, professional, europeista i dialogant en contrapartida al ranci, antic i autoritari govern del PP i Mariano Rajoy, que tenia clares reminiscències del segle XIX. Recordem episodis vergonyosos com veure quatre ministres cantant a veu en crit El novio de la muerte o altre ministre condecorant Mares de Déu. També, és clar, lleis com la LOMCE, la llei Mordassa, la reforma laboral, l’aplicació de l’article 155 a Catalunya o la brutal actuació policial durant l’1O, imatges que pegaren la volta al món creant una percepció d’un estat més a prop de la Turquia d’Erdogan que no pas de Dinamarca, per dir un país al qual ens volem assemblar. Però si analitzem acuradament la composició del nou govern ens quedem una mica obnubilats per alguns gestos, com ara la presència majoritària de dones, un astronauta o un ministre de Cultura valencià peculiar, company meu de treball, dit siga de pas, en l’antiga Canal 9. Si bé tot això és cert i positiu, hi ha dos nomenaments que em causen alarma i intranquil·litat. A més, segons la meua opinió, en llocs clau com ara Afers Exteriors, assignat a Josep Borrell, un nacionalista espanyol i furibund enemic del sobiranisme a Catalunya, el qual tindrà la funció de desactivar i desacreditar a Europa, almenys intentar-lo, el missatge de la Generalitat de Catalunya, molt més rigorós i creïble que no pas el d’Espanya, realment barroera i maldestra en aquesta qüestió.

El segon és Fernando Grande Marlaska en el ministeri d’Interior, és a dir, el «Jefe La Porra», un jutge que s’ha significat, sempre de manera conservadora quan no reaccionària, en temes com els Cies, els Centres d’Internament d’Immigrants, afirmant que n’eren poc menys que «spas» de vacances, les sancions a activistes del 15M, fer la vista grossa a les tortures, l’arxiu de «l’accident» del Yak 42 o la retirada de la portada de El Jueves sobre Letizia i Felip VI. Aquest escenari teatral, amb ministres feministes i progressistes per a fer l’ullet als més esquerrans i dos actors polítics com Borrell i Grande Marlaska per a agradar i seduir els més conservadors, provocaria un «gatopardià» efecte miratge: canviar-ho tot perquè no canvie res. Perquè no ens enganyem, el PSOE no és d’esquerres, no modificarà la política econòmica, veurem com toca la LOMCE, la llei Mordassa o si canvia els articles més perniciosos i nocius de la Reforma Laboral. Adoptarà, sens dubte, mesures i gestos innovadors en l’àmbit social i cultural; és clar, no és el PP. Altres indicis que els poders que realment manen estan en l’ombra és l’abandó, de moment, per la tria de Ciudadanos i Albert Rivera –recordem quan Josep Oliu, president del Banc Sabadell, volia un «Podemos de dretes»–, que han quedat obertament fora de lloc en no veure res més que espanyols. Sols tenen consol quan Marta Sánchez els hi canta l’Himno. I altre indici no menor, dit d’una altra manera major, que diria Mariano Rajoy, és el canvi en la direcció del diari El País. Del conservador Antonio Caño, qui ha dut a l’anterior diari de referència de la premsa espanyola al major descrèdit periodístic possible, a la prestigiosa Sol Gallego Díaz, amb una visió més oberta en el camp polític i en «el desafío catalán» com qualificava l’anterior director fent titulars d’informació que semblaven articles d’opinió i apostant de manera clara per Albert Rivera i Cs, sol·licitant eleccions perquè els ciutadans s’expressaren i negant que el PSOE i els seus «satèl·lits populistes i antiespanyols» pogueren tirar endavant un govern viable. Curiós, quan li produïa urticària sentir parlar de la necessitat que a Catalunya utilitzaren les urnes de manera cívica i pacífica per a expressar-se.

Digueu-me boig, heus ací on rauen la meues preocupacions i/o inquietuds:

1) La sorprenent i inesperada victòria de la moció de censura.

2) És creïble que en només tres dies ja tingueren conformat un govern, amb la conformitat de totes elles i ells?

3) El PP està en estat de xoc i té pendent una necessària regeneració. Passar d’una banda de lladres a un partit democràtic.

4) El discurs de Ciudadanos, Albert Rivert i Inés Arrimadas ha quedat reduït a «Soy, español, español...».

5) Calia apartar Podemos de qualsevol possibilitat d’arribar a tindre opcions de govern.

6) «El tema català» s’haurà de tractar d’altra manera en les formes. Ja veurem com, però, amb Josep Borrell, molt bona pinta no té.

7) El poder mediàtic apostarà ara pel PSOE fins que els seus de debò estiguen a punt de tornar al poder perquè qualsevol altra opció la consideren una usurpació.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat