En anteriors articles mhe referit a la Serra Calderona, almenys a la part que recau sobre l’Horta Nord. És un indret farcit de racons amb restes de la guerra civil espanyola, ja que la seua situació estratègica militar que delimita la zona interior de la costa la feia imprescindible per a dominar la zona des del golf de València fins a Sagunt; per tant, els indrets militars es sovintegen per tot arreu i encara avui hi són visibles. Per tot allò va ser zona de forts enfrontaments entre els dos bàndols i, en conseqüència, els bombardejos foren freqüents i, en alguns episodis bèl·lics, gairebé quotidians. Però malgrat tot, allí està, sobrevivint durament a una postguerra per a ella pitjor.
A Rafelbunyol hi havia un celler de la família Vila, del qual encara queden vestigis, on es processava el raïm de la zona. Les vinyes de boval i altres varietats cobrien el proper secà però el rei, sense dubtes, era el moscatell que amb carros el portaven des de Nàquera i Serra. La mistela que eixia d’ell era un nèctar ambarí en estat pur, de paladar fi i cos potent.
Els xiquets corríem darrere els carros carregats esperant un descuit del carreter per agafar un porro, un xanglot amb què gaudir d’aquell sabor inigualable que, tants anys després, encara perdura al nostre record i ens fa salivejar els paladars enyoradissos… però fa molts anys que tot allò acabà.
Durat el franquisme, la Serra Calderona fou invadida per construccions il·legals, per milers, sense el més mínim ordenament, sense que aquells ajuntaments feren res o quasi res per deturar aquella massacre que convertia les muntanyes més pròximes a les poblacions en reductes de rajola i formigó amb l’anarquia urbanística més absoluta. Un alcalde democràtic em deia fa uns anys que sols al seu terme municipal hi havia (ara n’hi ha més) més de mil xalets o pretensions de ser-ho il·legals. Què es podia fer ja? Pot ser la millor de les pitjors solucions fóra obligar a fer plans urbanístics que dotaren aquells indrets d’accessos adequats, de clavegueres i depuradores, de zones de recollida de fem i tots aquells serveis urbans que impedisquen que tot vaja a pous cecs o a racons convertits en abocadors incontrolats. Però clar, això suposa obligar els propietaris a unes despeses sempre impopulars malgrat ser lògiques la qual cosa es pot convertir en antipaties que comporten pèrdua de vots, a la qual cosa no està dispost a arriscar-se cap polític així desaparega la Calderona sencera. Podran al·legar que hi ha plans, estudis… però el desastre allí està i sense remei a la vista i amb tal que paguen algun tipus d’impost….
Però, sent greu aquest desficaci, no ho és menys, i al meu parer açò sí que és infame, la permissivitat quan no la complicitat que molts ajuntaments democràtics han tingut en la transformació paisatgística de la Calderona autoritzant transformacions agrícoles en zones de pinars i matoll sota l’excusa que allò creava riquesa. Riquesa, per a qui? I què fem ara amb les finques abandonades allí per la crisi? I què fem amb les excavacions que quedaren a mitges i han deixat destruïda el que era muntanya verge? Qui demana responsabilitats a qui? Ningú a ningú. Tots muts. Perquè no imposaren la reversió en cas d’arribar aquest punt?
A banda de tot açò hi una altra qüestió de la que mai no es parla. Molts pobles teníem pous a les faldes de la Calderona que abastien d’aigua de qualitat i en quantitat suficients a les poblacions donat que hi ha una zona soterrània d’evident abundància de cabdal al nord de la comarca però que per la contaminació de nitrits ha deixat de ser útil per al consum humà. Cal dir que la contaminació per nitrits és una contaminació artificial produïda, segons els experts, per la continuada filtració a les capes freàtiques d’aquells composts químics usats a l’agricultura. Quants milions, maldecaps i problemes ens ha suposat aquella contaminació a desenes de milers de persones i als pobles per a benefici d’empreses que ara monopolitzen el servei? Ha pagat la pena? Està compensat el guany? Seria interessant que algú o alguna fera una tesi doctoral al respecte; matèria n’hi ha.
Aquest ha estat, per a mi, l’autèntic bombardeig de la Calderona. Dels haguts als anys de conflicte bèl·lic no hi queden restes, del permés pels governs municipals, democràtics o no, en quedaran per a sempre. Als polítics que feren les lleis que han permés el desastre i als qui amb falta de sensibilitat o amb sobra d’interés ho han permés els desitge el mateix que ells li han provocat a la Calderona perquè, això sí, ha estat un bombardeig efectiu en tota regla.
