Cada cop que vaig a una xerrada o a una conferència sobre alguna qüestió d’actualitat, sempre hi ha algú que acaba acusant els mitjans de comunicació com a culpables de tots els mals: que si els mitjans es venen al poder, que si els programes televisius són de traca i una infinitat d’observacions que s’afegeixen al llistat de l’anomenada “crisi del periodisme”.
Abans, els mitjans de comunicació feien la funció de quart poder, d’investigació, de qüestionar. Però, i ara? Ara, si encenem la televisió, trobem programes “d’investigació” sensacionalistes com a mínim, si llegim el periòdic online cada enllaç ens porta a una notícia amb un contingut pitjor que l’anterior: el nou pentinat de la Kardashian, una notícia morbosa o un vídeo viral de gatets. És açò en el que s’ha convertit el periodisme? És difícil defensar a peu i a cavall una professió que s’alimenta de clicks i de la publicitat.
Som nosaltres mateixos qui hem de ser crítics amb la qualitat del periodisme, però tampoc s’ha d’oblidar que no som superherois. El periodisme també és un treball del qual s’ha de subsistir i anar a contracorrent, sincerament, no és fàcil. He treballat a una redacció i sé quant costa tirar una notícia endavant: tindre bones declaracions, fonts fidedignes, aconseguir informació telefonant mil cops i tot açò en un temps rècord, d’un dia per a l’altre. No és que tracte de justificar res, però si hi ha alguna cosa obvia és que els terminis no afavoreixen gens aquest aprofundiment que tothom reclama.
Volem saber de tot i en profunditat, però desconeixem tot el treball que hi ha darrere. Així com no és fàcil anar a contracorrent, tampoc és fàcil publicar allò que pensem que no ven però sí que és important. Perquè no és fàcil guanyar-se el respecte i la serietat que mereix un bon mitjà en un món en què les grans companyies com Amazon o Facebook ho controlen i espectacularitzen tot, companyies contra les quals els mitjans –sobretot els xicotets– han de competir per l’atenció del públic.
Una realitat social en què el relat s’ha traslladat a l’esfera global i on la democràcia cada cop és menys necessària per al capitalisme digital, que està mutant i s’ha apoderat del llenguatge. Sense anar més lluny, The Washington Post, un dels periòdics històrics als Estats Units va ser comprat per Jeff Bezos, fundador d’Amazon, per la quantitat de dos-cents cinquanta milions de dòlars a 2013.
Per sort per tothom, el bon periodisme encara existeix i ara que s’està superant l’aclamada crisi del paper el periodisme compromés comença a brillar de nou a poc a poc. Cada cop hi ha més mitjans que publiquen reportatges amb bones investigacions en profunditat. A poc a poc el periodisme torna a ser com abans, a trobar la seua raó de ser, que és mantindre la ciutadania informada per tal que siga crítica amb el món que l’envolta. Un periodisme compromés amb la realitat social i que qüestiona el poder, que exigeix explicacions.
Iniciatives com la Jornada de Periodismo Comprometido organitzada per Oxfam Intermón, mostren que els mitjans sí que volen canviar aquesta dinàmica, que sí que són conscients d’allò que cal canviar. Espais com aquest permeten a professionals de diferents mitjans conèixer que no estan sols i soles, que es pot canviar el periodisme. Adolf Beltrán, director d’eldiario.es CV, va dir a la jornada “no hay democracia sin medios de comunicación” i no podia tindre més raó. És fonamental que la ciutadania sàpiga què passa al seu voltant, que siga crítica i demane responsabilitats a empreses i classe política i per aconseguir-ho és indispensable el paper dels mitjans de comunicació.
Al món en què vivim, amb cada cop més recrudescència de les condicions de vida, laborals i socials, és imprescindible que la societat estiga informada per a lluitar contra la desigualtat, per a explicar com és possible que el creixement econòmic siga compatible amb l’increment de la desigualtat i quines implicacions té la globalització, com va remarcar a la jornada Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València.
Els mateixos mitjans pateixen i per a la persona del carrer no és diferent. En aquest context és imprescindible que més que queixar-nos, ens ajudem per tal d’aconseguir un periodisme que per definició siga –o hauria de ser– compromés.
