Públic i privat, una veritat incòmoda

A partir del nou temps polític que es va iniciar en 2015 a la Generalitat i a la majoria dels nostres ajuntaments, que va suposar la fi de la llarga hegemonia del PP, un important debat ha emergit en l’agenda política valenciana. El debat sobre els límits on hauria d’acabar l’àmbit públic i començar l’àmbit privat. Uns límits que, presumptament, el PP (i Cs) voldrien que foren molt reduïts per a l’esfera pública, que assumiria un paper pràcticament «subsidiari», i molt més amplis per a l’esfera privada, al contrari del que, a priori, la coalició del Pacte del Botànic, de la Nau, del Grau o de les seues versions locals defensaria.

Els termes «presumptament» o «a priori» estan utilitzats de forma conscient. En primer lloc, perquè a qualsevol analista imparcial, per exemple, un professor de la London School of Economics, de l’escola clàssica liberal o un governador republicà de, posem per cas, Louisiana, li resultaria totalment xocant que siga el PP el que reivindique ara una retirada de l’Estat, quan al llarg dels seus 20 anys en el poder van multiplicar de forma espectacular la dimensió del sector públic valencià i la seua presència econòmica respecte de la que es van trobar en 1995. No m’imagine eixe governador republicà invertint capital públic per muntar un Parc d’Atraccions com Terra Mítica o construir un Aeroport com el de Castelló; o eixe Professor d’Economia posant l’enorme entramat d’organismes, empreses i fundacions públiques amb alts pressupostos i plantilles mantinguts pels «contribuents», creats per Zaplana i Camps, com a paradigma de política neoliberal.

I, en segon lloc, perquè hem assistit a nombrosos exemples de quina concepció tenia l’antic Govern del PP sobre el sector privat i els principis capitalistes de competència i mercat. O, millor dit, sobre «el sector privat» que li resultava afí políticament o pròxim personalment. Perquè ha resultat evident que termes com «capitalisme d’amiguets», «empresariat BOE» i «col·laboració público-privada familiar» descriuen fidelment tant la seua política econòmica com la de gasto públic. Paral·lelament, el Sector Públic va ser fomentat com a agència de col·locació d’afiliats i familiars, alguns dels quals, fins i tot, ni anaven a treballar. Estem parlant de fets recollits en sumaris judicials, quan no inclús ja de fets declarats provats per sentències judicials, penals i laborals.

Per contra, i desmentint de forma rotunda la versió oficial popular i dels sectors que la reproduixen com a «dogma de fe», el Botànic (i els botànics locals) ha fet bandera de l’austeritat i la racionalització de la despesa. I els resultats estan a la vista. L’actual Consell, tot i haver de fer front encara a la «llosa injusta» de l’infrafinançament, ha acabat amb la situació crítica i generalitzada d’impagaments: farmàcies, advocats del torn d’ofici, dependents, etc. cobren ara en uns terminis raonables, els mínims que permeten la maquinària administrativa (els procediments de la qual no es poden obviar) i el règim (imprevisible i capritxós) de les transferències del Ministeri d’Hisenda (bestretes, liquidacions del model, FLA). La urgència social i l’antiguitat de l’obligació són ara els únics criteris que ordenen els pagaments de la Generalitat. Igualment, els Ajuntaments estan reduint el seu deute d’una forma més que considerable i pagant els seus proveïdors en uns terminis molt bons. El cas de l’Ajuntament de València –la capital i el municipi més gran– és paradigmàtic.

De la mateixa manera, des del respecte més absolut al paper dels agents econòmics i socials i la seua autonomia dins del marc de l’Estat Social i Democràtic de Dret, el Consell del Botànic ha restaurat la confiança empresarial i associativa. Dos fets ho demostren. Per un costat, les inversions estrangeres s’han multiplicat i ens han situat en les primeres posicions de creixement dins de l’Estat. I, per un altre, l’empresariat valencià i el tercer sector tenen ara la seguretat que les licitacions i les subvencions públiques es resolen ara d’acord amb criteris objectius, amb protagonisme dels tècnics i sense interferències polítiques. I per això es presenten a més convocatòries que abans. El Botànic ha situat la transparència en el centre de la seua acció, dotant-la d’una conselleria pròpia, amb tota la infraestructura institucional i normativa necessària per garantir que així siga.

Però després de dos dècades d’una dinàmica (i lògica) política, social i econòmica perversa, estes concepcions distorsionades del públic i el privat continuen encara massa arrelades a la nostra societat. Així, en l’àmbit de les competències de la conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, ens hem trobat que hi havia qui esperava que es «castigaren» determinats grups empresarials (quan ara són els barems dels plecs els que determinen la puntuació de les licitacions), o que es primaren empreses de capital valencià front a altres adquirides per inversors europeus (quan estem a la Unió Europea!). Paral·lelament, altres grups empresarials temien ser «mal vistos». També a nivell associatiu. Res d’això ha passat. Però hem hagut de mantindre’ns ferms en les nostres conviccions i suportar tant les expectatives frustrades d’alguns com les crítiques d’altres.

L’última situació d’estes característiques a què hem hagut de fer front s’ha produït amb la iniciativa de regular el paper de les entitats sense ànim de lucre en la prestació dels serveis socials (acció concertada) per tal de posar ordre, situant de nou dins l’ordenament jurídic el que estava en l’al·legalitat i dotar d’estabilitat, doncs fins ara es finançaven a través de subvencions anuals quan es tracta de serveis públics estructurals. Una iniciativa que no va contra «el sector privat lucratiu» sinó a favor del tercer sector, a partir de l’assentada doctrina pel Tribunal Constitucional, que considera que igualtat no és uniformitat i que eixe principi implica tractar el que és igual de forma igual i el que és diferent, de forma diferent.

És per tot això que el fons del debat que ens ocupa no és en realitat si més públic o més privat, sinó quin públic i quin privat. L’antic govern confonia interessadament públic i privat en benefici de cert «sector privat», el que conformaven les empreses, entitats i persones afins. No defensava el sector privat. Era un «fals amic»

El Consell del Botànic reconeix el paper imprescindible del «sector privat» per a la generació de riquesa i expressió de la pluralitat social, dins el context del model d’Estat del Benestar consagrat a la Constitució. Per això ha creat i ha promogut els encontres entre sector privat i públic a les meses de diàleg social i les meses de negociació com a l’espai on s’ha de donar eixa col·laboració sana i beneficiosa per als valencians i valencianes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat