L'estoreta velleta

No crec que s'haja commemorat com cal un fet extraordinari en la crònica del meu poble. Enguany ha complit seixanta anys un acte que féu tremolar mitja València perquè l'altra mitja ja havia mutat. Em referisc al discurs que Martí Domínguez Barberà adreçà al món faller concentrat al Teatre Principal, el març de 1958.

Des de la meua petita humilitat aixoplugada en una invicta i gran memòria, recorde aquella peça literària com una fita important en la història recent de València. Aquesta és la raó que em mou a retre un homenatge personal a l'home íntegre que no perdé les arrels. Em vénen al cap els moments àlgids de l'orador: les cites del Nou Testament, les metàfores collides de l'agricultura, el verb apassionat transmissor d'emocions inèdites i fonamentals! Quanta bellesa literària i poètica es pot trobar en un document reivindicatiu en què la subtilesa és compatible amb la contundència! De quina magistral manera aprofità el savi un instant màgic que ens recordava qui som, què hauríem de fer i quin era el camí natural que havíem de trepitjar els valencians.

Naturalment, no vaig estar present en la brillant al·locució. Però que feliç em sentia llegint paraules que em manifestaven latències innates. Quina fortuna descobrir que una persona intel·ligent intentava recuperar la moral i la consciència d'un poble. Un poble que era el seu i el meu. Sí, han passat sis dècades. I què? Les majories han escollit rutes diferents de les que assenyalava l'homenot d'Algemesí. És el dret indiscutible i històric de les masses. Mentre això passa i València –del Sénia al Segura– es "rebordoneix", segons expressió textual de l'eximi escriptor, els batecs d'aquella noble i gloriosa vetlada sobreviuen en el meu reconditori. Qui sap si encara esdevindran el rent capaç de fermentar una altra massa restauradora de dignitats suplantades. En fi, un poble que oblida les seues arrels mereix el menyspreu –i el domini!– del veïnat superb.

I torne a dir que jo, des de la inerme actitud del pacifista, dedique aquestes lletres a la memòria de l'il·lustre riberenc, un home que va detectar les derives impròpies de la seua terra alhora que despertava identitats emmascarades, un cavaller intel·lectual que fendí les teranyines que ocultaven una autoestima ignorada, una persona compromesa amb la seua gent i amb la seua història. El ciutadà que reclamava –una altra metàfora sublim!– traure l'estoreta velleta del racó dels mals endreços. Per això he titulat aquestes ratlles amb la cançoneta popular de l'encapçalament.

El senyor Martí Domínguez Barberà, pacient lector, en aquella apoteosi fallera feia un paral·lelisme genial entre allò que s'amaga en la vergonya de la foscor i la llengua dels valencians. Més o menys deia que o la fem servir pertot arreu en l'àmbit geogràfic que ens pertoca o la deixem a la intempèrie del poder adversatiu, fins que el rovell la inutilitze per complet. En definitiva, amic lector, es tracta de lluir l'estoreta velleta com un signe de distinció, com el símbol que ens pot fer millors i més autèntiques persones. Almenys, eixa és la sentència a la qual arriba la meua cognició.

Post scriptum. Quanta por pot crear la paraula!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat