Un ventall de propostes que fan el seu pes a la nostra economia i les nostres gents
El curs de música antiga de Guadassuar és una d’aquelles iniciatives que –sovint de forma soterrada, amb passió absoluta i amb aquell rigor que busca la qualitat, a l’estil del mestre Josep Lluís Bausset– es duen a terme als nostres pobles per a no sols millorar la qualitat tècnica, interpretativa i sonora dels músics, sinó també per a difondre el patrimoni cultural acumulat per anys d’estudi, investigació i interpretació del mateix.
Després de setze edicions i amb la participació i el mestratge de músics del prestigi de Jean Pierre Canihac i Daniel Lassalle, de ministrers; Barry Sargent, Lina Tur i Olivia Centurioni, de violins, i Pedro Estevan, de percussió, per citar-ne alguns, els intèrprets que assisteixen a aquest curs participen d’una activitat única i singular al llarg del territori valencià, a un nivell de qualitat i singularitat específica que fa que cada concert, audició o mostra del seu professorat i el seu alumnat es convertisca en una joia per als sentits de qui sàpiga escoltar.
Massa vegades veiem aquestes iniciatives tapades per altres esdeveniments més mediàtics i globals que capturem a un major nombre de població, però ací la importància no resideix en la quantitat sinó en la qualitat que s’assoleix amb la perseverància, la constància i l’esforç per a convertir un gest davant d’un instrument en un art que siga capaç d’emocionar, de tocar l’ànima, de confondre l’esperit traslladant-lo amb les seues melodies a un altra època i un altre espai. Una experiència que reconforta, calma i encoratja l’ésser humà.
I aquesta iniciativa m’ha fet pensar que, de la mateixa manera que es treballa amb humilitat i constància des d’aquesta vila, que, malgrat que ja no veu passar aigua pel riu que donà nom al seu topònim, encara fa fruir onades de cultura sembrant llavors en forma d’anotacions musicals i infinites melodies, també, alhora, per la nostra geografia i al llarg del calendari estiuenc no sols hi trobem cursos de formació i jornades de perfeccionament per a músics, sinó que també suren altres iniciatives com Les Rutes de llegenda, Els contes a la fresca, Les nits sota la lluna, La música a la Xopera i moltes altres més en les diferents localitats i pobles.
Ja farà un parell d’anys que, en una conversa inacabada després d’un concert del Cor Madrigal de Benifaió amb Enric i Joan Camps, comentaven la necessitat de comptar amb una guia cultural específica per a la Ribera i pense que aquesta idea caldria fer-la extensiva a la resta de les comarques i al llarg de tot l’any. Perquè aquestes iniciatives ens apropen a la nostra cultura, a la nostra història, al nostre patrimoni, sovint convertint el nostre imaginari col·lectiu en el centre d’interès sobre el que resideixen. Així doncs, passen a ser beneficioses i rendibles en ser en part una contribució a les economies de les localitats que les organitzen, que veuen com durant aquests dies el sector serveis dels seus pobles hi té una major demanda però també per la contribució que comporta el saber que als nostres municipis hi ha persones amb una potent capacitat de dinamització cultural que cal reconèixer. Un treball que produeix un benefici en promoure un caràcter i un tarannà que agosaradament qualificaré de ‘manifasserisme’ i que precisament és tot el contrari d’allò que se’ns volia fer creure que representava la personalitat dels valencians i valencianes, eixa propaganda del ‘meninfotisme’ que durant un parell de dècades se’ns ha volgut tatuar en la pell.
Un tarannà que no s’atura, va a més i creix en expansió al llarg de tot el calendari de l’any amb propostes com El menut nadal o El festival de la paraula o el Màster de difusió cultural dut a terme en Altea, l’Encontes… que proposen activitats lúdiques i educatives per a famílies, professorat, narradors i amants de la cultura valenciana. Un caràcter que s’expressa en conèixer les persones que estan darrere d’aquestes iniciatives, gent com Joan Borja, Francesc Gisbert, Dani Miquel, Almudena Francés, Joan B. Boïls, Joanjo Trilles, Blai Senabre o Tània Múñoz, per nomenar uns quants.
A més, la visita a les diferents localitats, normalment menudes, ens permet també transitar pels carrers d’uns pobles on les façanes ens parlen de les seues històries, de les seues vivències, de les emocions viscudes en la festa, el dol o la calma. Els veins i veïnes et reben amb l’amabilitat i l’afabilitat d’un poble obert, permeable, que sempre ha estat terra d’acollida i que, a través d’aquestes enormes i menudes propostes, veu la possibilitat de mostrar-se amb la transparència, gràcia i simpatia que caracteritza un col·lectiu ancorat a la mediterrània de totes les cultures. Un espai de comunicació en què el poble valencià ha contribuït a assolir una convivència pacífica pel camí de la solidaritat, l’educació i la cultura, el camí a recórrer, la senda oberta des de fa segles, el viarany pel que transitar si hem d’avançar cap a un segle XXI on tots i totes tinguem cabuda des del respecte i la comprensió compartida que s’assoleix en tindre assumida una identitat i personalitat pròpia.
