La ideologia política dels jutges

El meu amic Pepico Vila 'Melona' (QDEP) –prototip del carreter valencià; treballador afanat des d’abans de fer-se de dia, durant i després de la posta de sol; engolidor de les menjades del jorn d’una vegada– deia que "les haques es proven a les barres". Un argot del seu ofici que ve a dir que, a priori, l’aparença no ens hi val per jutjar, com tothom sap, sinó "fets, fets i fets i no dirs", com deia el fraternal amic pare Vicent Micó de Turballos (QDEP). Endemés, les circumstàncies també influeixen. Abundant en el mateix, una altra comparança: Conserve la cartilla de la mili en la qual, responent un apartat de les meues dades personals, arribat a "Valor" deia: "Se le supone". Tant de bo que, en el que es refereix a les circumstàncies, estes i els fets no es conjuminaren i afavoriren que ho demostrés.

Allò que em sembla bastant meritós és esdevindre jutge, perquè a la justícia, cosa seriosa i imprescindible, el meritant està a la cruïlla social demostrant valor, ja que és l’estadi raonable al qual s’apel·la per la resolució del conflicte, ja fos privat o públic, i del qual es requereix d’absoluta imparcialitat i rigor, a més de netedat de prejudicis, a la fi que es pogués assolir el paradigma de la raó esdevenint el que cal: ser just i demostrar-ho.

Fuster escrivia sobre la justícia i, amb més raó que un sant, argumentava: "Vol dir-se que pot haver-hi una justícia que no siga rigorosa? Trobe que no. Si no és rigorosa, deixarà de ser justícia". D’allò que assegura el magistrat Pablo Llarena, que la justícia a Espanya no està polititzada, així com el seu convenciment que "els jutges facin valer la seua ideologia política per interpretar la lleia" posat pel seu ofici al bell mig de la palestra per decidir. No em sembla que el de Sueca tinguera escrita alguna cosa sobre açò; potser si.

Es convindrà que l’opinió i afirmació del magistrat no deixen d’ésser pròpies de la metafísica, reflexions sobre assumptes profunds de manera especulativa que resulten impròpies del rigor i exempció de prejudicis atribuïbles al prestigi jurídic d’en Pablo Llarena, de qui s’esperen proves per tal d’aplicar justícia. Per altra part, sóc ben segur que el jutge Llarena és un home coherent, honrat i franc. Coherent en la seua ideologia política conservadora, endemés asseverant que la justícia a Espanya no està polititzada, ja que l’estat espanyol, del qual forma part com a funcionari, i la seua nació són el mateix.

Franc, per dir allò que ningú sol dir, tot i que se suposa que els jutges facin valer alhora d’interpretar la llei, la seua ideologia. Coherent de la mateixa manera en la ideologia perquè l’hem vista actuar en la instrucció de membres responsables del procés, doncs fidel a ella ha assumit fil per randa les acusacions dels delictes més greus orquestrades per Fiscalia General de l’Estat, personificada en el senyor de la Maza (QDEP), fins i tot abans que es produïren els suposats delictes de rebel·lió, sedició i malversació de caudals, com denuncia l'advocat del president Puigdemont, senyor Boye.

Qui nomena el fiscal general? El ministre de Justícia en del cap del govern, llavors de Rajoy. Qui ha nomenat tots els fiscals generals?, els ministres de justícia d’aleshores. Honrat perquè tothom estaria disposat a posar la mal foc que tot allò que es guanya ho declara a la Hisenda de tots. També lògicament per la conseqüència de les seus decisions.

El senyor Llarena, no ho dic jo sinó nombrosos col·legues seus, ha deixat la judicatura espanyola a la alçària del betum, pel que hem vist en la instrucció del procés, ja que ha passat d’acusar els polítics exiliats catalans de rebel·lió a sedició i d’aquesta a malversació de caudals públics, segons convingueren als esdeveniments i per les decisions de la justícia estrangera. Llarena ha deixat la marca Espanya més fotuda davant les judicatures d’Alemanya, de Bèlgica, de Suïssa, de Dinamarca, d’Escòcia i de bona part de l’opinió pública d’arreu d’Europa i de l’ONU.

Hom creia, entre els quals m’incloc, al 1986, quan es va signar la carta d’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, que el sorolls de sabres que ens mantenien els atributs a la gola s’acabarien, i no que els militars i jutges es mantindrien al marge de la política, i no que la dreta incivilitzada, a poc a poc, assoliria la civilització, i no. Es pot comprovar que el sabres fan soroll, que la cabra segueix desfilant, al bell mig fels nuvis de la mort, que es posen medalles a imatges religioses, que les banderes se situen a mitja asta aplegada la Setmana Santa, que militars són al capdavant de fundacions enaltidores de dictadors, de colpistes; que alts dirigents de l’església catòlica, situats ideològicament abans del Concili Vaticà II, des de la trona, clamen contra la societat, el govern i les idees dels que no pensen com ells, en contra de vegades, del mateix Papa Francesc. Han passat 32 anys des de la incorporació a la UE i es riuen de nosaltres pels arreus, i ací fan més que fàstic.

Aquella Espanya de l’antuvi, il·lusos de nosaltres, la veiem representada amb tots els trets i paradigmes, a la Constitució del 78, suplantada la pretesa nació espanyola, perquè els seus integristes valedors la consideren moderna i consolidada, doncs som ja a Europa, a la manera del concepte nació-estat dels països moderns. Un impossible perquè des de l’altiplà es mofen fent nosa de qualsevol altra nacionalitat històrica en ella i en els seus estatuts mencionada, que, com a aquesta, la nostra, li capolen com als bonsais la seua llengua cooficial i si vol que es console, perquè no hi ha dret, tocant el tabal i dolçaina, desfilant com a moro o cristià o apuntant-se a la falla del barri, on en algunes d’elles fan llibrets i poesies amb una llengua, que ve dels ibers i en tallades ben fines.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat