Fa temps, a un programa de ràdio, el presentador demanà a l’entrevistat, un veterà cap de bombers, que contara alguna anècdota ocorreguda al llarg del seu ofici. L’home, després d’uns segons, relatà el que li ocorregué junt amb els seus companys en l’extinció d’un incendi.
Estaven apagant el foc d’un pis on habitava un matrimoni octogenari. Aquella era una casa d’allò més normal, el seu menjador amb un aparador ple de fotografies dels fills i nets, algunes figuretes records de viatges i un gran quadre del cor de Jesús presidint-ho tot… També hi havia un dormitori auxiliar i el principal amb mobles dels anys de novençans amb un crucifix dalt el capçal del llit.
Els bombers s’afanyaven a apagar l’armari rober ja que les portes estaven en flames. Però, la seua sorpresa fou que en obrir-les per rematar la feina es van trobar amb tot un equipatge per a pràctiques sadomasoquistes! Fuets, assots, manilles, cadenes, cordes, jupetins, màscares i braguers de cuir negre clavetejats i alguna cosa més que el foc havia deformat.
Els bombers, màniga en mà, es quedaren de pedra, estupefactes davant la troballa. En fer l’inventari dels danys, els vells reconegueren que eren pertinences seues que solien usar en els seus jocs eròtics. I ho digueren amb tanta naturalitat com qui diu: que de cas no ho usa vosté també?
Maria, una dona del meu poble, també d’uns huitanta anys, viuda i solitària viu a una planta baixa. És d’allò més normal, cada dia fa la compra a la tenda de tota la vida, va al forn a pel pa i després es sol quedar a casa cosint o fent feines domèstiques. Sol dir que com casa, a cap lloc.
Des de fa un temps cap ací té alterat el veïnat. Pel dia i per la nit estiuenca, per les finestres obertes de bat a bat, s’escolten crits obscens, gemecs inconfusibles d’una activitat sexual desmesurada i frases pujades de to que posen la rodalia de casa seua al forn. Què passa ací? Es pregunten confosos i intrigats. Li comunicaren al fill el que passava i després de simples esbrines es conegué que a Maria li agradaven les pel·lícules porno i com que estava sorda com una rella no s’adonava del volum que tenia el televisor i clar, mig carrer vivia sufocat amb aquelles sessions de marxa eufòrica. El fill li pintà uns colors al comandament del volum de l’aparell perquè controlara el soroll quan li vinguera de gust vore aquelles escenes i ací acabà la història, encara que tothom sap ja com s’entreté Maria i per què diu que com a casa, a cap lloc.
Quan intente fer-me una idea de com pensarà un o una votant del Partit Popular, d’aparença normal, per comprendre el perquè del seu vot quan aquest o aquesta és una persona que està a l’atur o té els fills en aquesta situació, malgrat que puguen tindre estudis universitaris que tant a un com a l’altre han costat un esforç enorme; que no rep cap ajuda per a la iaia o el iaio que té invàlid a casa; que paga una hipoteca d’usura; que té pitjor la sanitat que fa anys enrere, i que la seua pensió de jubilat la té cada cop més dubtosa, no encerte a empatitzar amb ells, és més, em pregunte si en el fons del seu pensament no hi haurà, com a l’armari rober que relatava el bomber, tot un equipatge sadomasoquista que el fa o la fa gaudir del seu sofriment. No ho entenc, ho reconec. El funcionament del cervell humà encara ens és un gran misteri.
Aristòtil va definir què era un sil·logisme, a saber: “És un argument en el qual, establides certes coses (premisses) per ser el que són, resulta necessàriament aquell”. El més conegut i que servia sempre d’exemple és el que diu: “Tots el homes són mortals, Sòcrates és un home, per tant, (conclusió) Sòcrates és mortal”. Si aplicàrem aquesta regla, mai no podríem concloure que si una persona pateix, vote a qui la fa patir, a no ser que si li obrim l’armari… Tampoc no podríem concloure que aquesta persona escandalitze el veïnat amb crits que, com Maria, demostren una inclinació oculta desconcertant i, encara que podem admetre que en la seua vida privada cadascú pot fer el que vulga, quan les seues decisions van més enllà d’allò particular i afecten directament i negativament molta gent, té l’obligació moral de repensar-se el vot, perquè si no ho fa, està flagel·lant innocents que no tenen res a veure amb les seues tendències íntimes. Si a algú o alguna li agrada que li posen el cul com una tomata és cosa seua, s’endinsa en el terreny del personal, però posar la vida de la majoria en una situació cada cop més difícil, a banda de ser el sadisme més cruel, no té cap justificació.
