Ramonet

Ramonet era la viva imatge d'un babau. Sempre despistat, semblava viure en un món paral·lel, íntim i insondable al qual sols ell tenia accés. El pare, home de poques llums, pràcticament fosc, era el primer que ho deia: el meu fill és un beneit. Sa mare, una beata, de missa diària que, deixant-se la feina de casa per fer, anava a la parròquia o a la casa abadia a netejar-la, no sols de franc, sinó encara agraïda al rector per deixar-la executar allò que ella considerava un honor.

Malgrat tot, Ramonet tenia una habilitat extraordinària per a jugar a futbol al camp del poble, un a les afores, mal terraplenat i amb porteries de fusta corcada. Als onze anys era l'admiració partit rere partit. Els que deien que entenien d'allò asseguraven a son pare que el xiquet, a poc que l'ajudaren, arribaria a ser futbolista professional, un Claramunt. Segur. Però son pare, rascant-se el cap, solia repetir incrèdul: el meu fill és un badoc.

Al poble solia vindre un frare llec per a reclutar xiquets per a un convent-col·legi de Castelló prometent-los estudis, habitatge, manutenció i poder practicar esports, com ara el futbol. I per allò ensenyava fotografies d'un camp preciós, digne per a jugar al primer nivell; fotografies de l'equip del col·legi, tots equipats perfectament amb samarretes i botes, i una galeria dels trofeus conquerits.

Els xiquets obrien els ulls de bat a bat en vore allò i a Ramonet li semblava escoltar ja a crits el seu nom a Mestalla. Aconsellats pel senyor rector, pare i mare accediren que el seu fill, junt amb altres del poble més o menys de la seus edat, pujaren un matí a l'autobús cap a Castelló.

Passaren uns mesos i Ramonet sols feia que mirar des d'una finestra de les escoles la parada d'un altre autobús on al seu parabrises hi havia un cartell que deia: València-Castelló. Un dia, rebentà la caixeta de recapte per a les ànimes que hi havia a l'entrada de l'església del convent, isqué d'amagat per la porta on entraven els queviures a la cuina, pujà a aquell i demanà un bitllet cap el poble. Malgrat no haver-hi parada allí, en apropar-se, el conductor parà a vora carretera i li degué: xaval, ací està el teu poble. Cosa que Ramonet reconegué en vore el campanar i caminà escassament un kilòmetre que separava la vella carretera de Barcelona de les primeres cases.

Era prop del mig dia, la mare en vore'l entrar quasi es mor de l'ensurt: "Què fas ací!". "Jo no vull anar allí, mare", contestà mentre seia arrupit a un racó del menjador. Al pare quasi se li atura el cor en trobar-lo a casa i no sabia què preguntar-li: "Però, però...".

A mitja vesprada aparegué el frare llec tot escarotat: que què feia allí, que per què s'havia escapat, que tenia que tornar immediatament perquè no transcendira l'escàndol..., a la qual cosa Ramonet, arronsant-se com un cabdell, repetia: "no, no no". El pare intervingué i digué que ja parlarien a l'endemà que ara era hora de dinar i de res més, despatxant alhora l'emissari. Va ser la única cosa que feu en sa vida en defensa del seu fill.

El dia següent, a la matinada, quan el pare va sortir al corral per a agafar la ferramenta per a anar al camp quasi es caigué a terra en vore el seu fill penjat del coll en una biga de la porxada.

Donà part al jutjat, el despenjaren, li feren l'autòpsia i als dos dies el jutge de pau li feu arribar un paper on, entre altres coses, parlava de mort per asfíxia, trencament de la tràquea..., i esquinçament del conducte anal, hematomes a les natges i a altres parts del cos com...

La mare, analfabeta total, ensenyà el paper al veïnat per a vore si algú li aclaria allò què volia dir i com que no li quedava molt clar li'l portà al rector. Aquell el llegí detingudament i mentre la consolava, el plegà i el guardà a un calaix del seu escriptori. La mare, compungida, tornà a casa amb un munt de paraules que li parlaven del cel, del costat de Déu, del paradís, dels benaventurats..., però sense l'informe forense.

Ramonet venia a l'escola amb mi. Era un xiquet normal, calladet, tímid, retret..., i ja fa cinquanta-cinc anys que està soterrat en un nínxol, ara a prop dels meus pares. Jo, en visitar-los, encara li veig la careta trista de la fotografia que li feren al convent de Castelló.

Monsenyor Reig Pla, paisà nostre de Cocentaina, mal que ens pese a molta gent, ens parla ara, de crear una mena de societats de sexòlics anònims, de persones que vulguen abandonar el sexe per ser una invenció diabòlica i no sé quantes barbaritats més. És un important representant de l'església espanyola, sí, eixa que es nega a pagar IBI, IAE i la resta d'impostos com fem la resta de pecadors i pecadores, la que recepta remeis que ella mai no pràctica, la que actua de forma organitzada per a desenvolupar pràctiques sexuals que ens fan perbocar, atacant infants arreu del món, com a canilla..., què no hauran fet en els segles d'impunitat total? Com s'atrevixen a parlar-nos de moral? Quina? Si s'aplicara una llei que portara a efecte l'evangeli que prediquen on diu: "Ai d'aquell que escandalitzara a un dels meus petits, més li valguera que li lligaren una pedra de molí al coll i el tiraren al fons de la mar, el peixos estarien avorrits de menjar carn tonsurada". Ací no passa res. Ells mentint, representen la part més obscena de la societat, la més hipòcrita, la que ja no té més aliats que el poder, el concordat i el fanatisme irracional i, malgrat això, el borregos seguixen pasturant la seua herba al·lucinògena.

L'Ajuntament de València vol posar un poc d'ordre en el desficaci, que l'església catòlica pague per les seues propietats no dedicades al culte i per les seues activitats econòmiques. Ja vos dic jo que no aconseguirà res. El PP i el PSOE no estan per enfrontaments amb la Conferència Episcopal. Un per concubinatge, l'altre per por, i això seguirà així, ja ho voreu, in secula seculorum. Quants Ramonets més han de caure perquè la societat diga, prou?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat