Dalt del volcà (l'art de saber escriure, viure i parlar-ne)

Habitualment, allò que el món anomena virtut és

només un fantasma format per les nostres passions

a les quals hom dóna un nom honorable per fer impunement allò que vol

La Rochefoucauld

Escriure sempre havia estat una necessitat; plasmar sobre el blanc pensaments, paraules, que, tot rellegint i treballant-les assolirien un to més o menys harmònic, perquè hi havia una certa cadència, però amb un missatge; no es tractava de dir per dir, la cosa no hi estava buida. En la mesura en què em disposava davant el paper, sabia que jo no estava buida, i, que, per tant, tampoc no podia escriure res buit ni superficial. El llenguatge és important, escriure aquesta frase breu i senzilla, sembla estar-ne vist i ser cosa fàcil, però no és fàcil refermar la senzillesa, i posar-nos a prova o demanar-nos perquè caracteritzem d'important una de les eines tan necessària de què disposem els humans com aquesta, com de difícil és construir el llenguatge, parlar i no errar-la, per tal d'establir allò que ens facilita relacionar-nos en les funcions bàsiques de la comunicació. Dir el que pensem, traduir-ho i pronunciar-ho en paraules. Però sempre que creem el nostre llenguatge, permetem una comunicació? Estem realment comunicant? O, almenys, és el que intentem, cosa que no garanteix que ens comuniquem amb eficàcia, ni amb empatia, potser si de part de qui genera la comunicació, l'emissor, però no de qui està amb nosaltres i escolta, i hi participa, especialment, perquè en el receptor o els altres no hi ha sempre la voluntat d'entendre'ns com d'estar-ne receptius. De vegades, plou quan hi ha un sol que bada, i hi ha qui ho agraeix com una necessitat i actitud de l'oratge i de la natura per tal que tot seguisca bé en el seu cicle. Fora del cicle o dels trajectes comunicatius a què ens sotmetem dia rere dia, amb el diàleg, arguments i contra arguments, en la comunicació hi ha també i inherent el costat més opac, el menys sostenible, la discussió, la contra, la incomprensió, el contra argument, la incomunicació, l'adversitat, el no-diàleg, etc.

No obstant això, és el llenguatge també via per a exercir aquestes respostes per a la defensa de la pròpia individualitat, perquè hem de reconèixer, si més no, que tret d'aprenentatges i classes magistrals dels mestres i les mestres que parlen amb propietat, i a qui en poques ocasions contradiu l'alumnat, tret de dubtes i aclariments, discrepàncies que poden transmetre, normalment amb to constructiu per rebre resposta i construir aprenentatges majors, com en contextos polítics per a avançar assumptes diversos sobre la taula, acadèmics, etc., recorrem al grup i a la disputa o no-diàleg, de vegades, llevat del context de majors funcions del llenguatge, el literari, que busquem perquè en tenim ganes de recórrer a la veu i estil de tal autora o autor. La major part de les vegades, no som conscients de com de difícil és escriure bé, parlar correctament, construir un llenguatge ben cohesionat, coherent i adequat, saber la dificultat de creure saber, i saber com dir perquè no hi haja dificultat alhora de fer-nos entendre, de viure sabent que la comunicació també són silencis i traçar prèviament allò que volem dir, tret dels contextos de la vida diària en què l'abast de la improvisació i del viure, de respondre, de parlar en el dia a dia, al carrer i en qualsevol lloc en situacions comunicatives diverses, duu una alerta sempre activada, la nostra identitat, la presència de la presència i l'absència, la importància de les paraules i del llenguatge mateix.

Si el llenguatge ens caracteritza i les paraules estan dotades de connotacions, i el seu ordre denota el que volem expressar, com la tria de la paraula i els seus complements, adjectius, adverbis, etc. Si l'oratòria és un art, i no tot el món el coneix en la mesura del que desitjaria, perquè se n'aprèn com aprenem altres disciplines, practicant-les, i millorant, certament, marcant-nos objectius i treballant-los, parlant-ne. En les relacions personals sovint costa trobar el to i les paraules, els mots, el com, fer que ens entenga aquell amic o amiga a qui estimem. Amb tot, podem comprovar que no és gens senzill assolir la funció de l'oratòria caracteritzada des del punt de vista de Plató ‹‹guanyar-se la voluntat humana a través de la paraula››, però que pot ser encara n'és més difícil el que en considerava el seu alumne Aristòtil ‹‹la capacitat, de donat el cas, elegir segons les circumstàncies el mètode més adequat amb la finalitat de convèncer el contrari››. Les paraules ja dites no les podem tornar a dir, a no ser que l'auditori les haja enregistrades, per tant, tenint en compte el medi i tot el que implica el llenguatge oral, velocitat, veu, to, tria de paraules, etc., la cortesia per a prevenir la derrota i el risc és indispensable, però també si cal la ironia amb les paraules adequades.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat