Atès el diccionari de l’AVL, urgència és la qualitat d’urgent i, a efectes de salut, servici de medicina domiciliària, també hospitalària, la qual proporciona ràpidament un tractament mèdic. Per tant, ves on, el mot, endemés de polisèmic, la segons accepció és metàfora de la primera. Així urgent és allò que cal atendre o realitzar immediatament, sense retard, perquè quan la urgència es demora, les conseqüències poden ser irreparables, d’una banda enquistant-se formant un tabú i esdevenint putrefacte i maligne; i d’altra, tractant-se’n d’un problema de salut, despertant la mort que tothom duu sobre les esquenes en néixer.
Atesa la tendència irreparable meua d’usar més mots dels necessaris, abundant al paràgraf d’adés, sembla lògic deduir que, el diagnòstic d’un assumpte de caràcter urgent hauria d’ésser abordat immediatament per entesos, absents de prejudici afegint-hi trellat, tractant-se d’una societat sana, d’idees avançades i democràtiques, perquè s’actués sense soterrar-ne cap, en evitació de mals d’ara i després. No em torqueu el front. Gràcies.
Destre soterrador de problemes amb solució demorats, convertits en podrimers des de la picor, fet en les urgències alienes, ha sigut l’estat espanyol, el qual farcit de perniciosos sustentadors de cops cruents de força, encabotats en identificar estat en nació espanyola, la més antiga d’Europa diuen, amb el seu criteri unilateral “lliberal conservador” ha dictaminat discrecionalment com ajornables, o indignes d’ésser admeses com a tals, aquelles que han cregut convinents. Són els amos, perquè com deia l’Estellés de Burjassot: “Calia interpretar a Déu, el text antic, resseguir en la pols, les paraules remotes, desxifrar-lo, escoltar –com fan a les pel·lícules–, amb l’orella apegada tenaçment a la terra…”. La meua gata, raent al meu costat, assabentada de quasi tot, perquè és vella, m’amolla tres meus al mode felí de la tigressa i tot seguit se’n va amb el cap catxo, estenent-se’n per airejar-se’n a l’ombra de l’olivera d’enfront.
És a dir, l’estat, els que el controlen, estan acostumats a diagnosticar discrecionalment urgències, regularment pertanyents a aquells més pobres que les rates, d’acord en els seus principis i interessos, conservadors i endogàmics, centralistes i castellans, monàrquics i antidemocràtics, endemés d’assumptes nacionals perifèrics els quals els fastigueja i, tot plegat històricament, han esdevingut causant demolidores guerres fratricides, les recialles de moltes de les quals encara bateguen a sota terra, amb una olor, particularment, insofrible per a les víctimes.
La penúltima bategant, infamant d’on n’hi haja, inajornable, que sembla ara mateix definitivament possible solucionar-la, si el govern central és valent, és inhumar les despulles del nefast dictador Franco, els valedors del qual, gavines i naranjitos joseantonianos, que pugnen per demostrar qui és més de dreta, més franquista, entrebanquen com sempre, ajornant des del seu soterrament, al·legant l’argument incurable, peregrí i manotejat, que hi ha altres assumptes més prioritaris. Com que sembla ser ara el moment, ell i José Antonio Primo de Rivera inclòs, pel bé de tots, d’una vegada, fora d’on són, lliurant-se’n les despulles a les famílies.
De les urgències soterrades, encara latents, per problemes irresoluts, un bon nombre d’injustícies sofertes pels valencians, governe qui governe a l’altiplà, com ha anat demostrant-se al llarg del temps, inclòs ara mateix en el govern de Sánchez, el qual no considera possible revisar, modificant el model perniciós i infame per a nosaltres, de finançament autonòmic, en esta legislatura, a l’extrem d’haver convençut, per tractar de callar-nos, als de la seua cordada.
Qui ho anava a dir, Vicent Soler inclòs, acordant només unes molletes dels pressupostos estatals de 2019, tot a pesar d’haver-se manifestat a peu i a cavall, el Consell de la Generalitat, les mateixes Corts, empresaris, sindicats, Escola Valenciana, societats civils, denunciant les malalties del sistema vers nosaltres. Haver protestat i denunciat allò que ha calgut on ha calgut, quan ha governat el PP, de la injustícia del nostre finançament per atendre les despeses bàsiques en educació, sanitat, dependència …, de la manca d’inversions proporcionades a la població del territori valencià, conseqüents a les aportacions fiscals, amb l’agreujant d’ésser aquesta esquifida comunitat de veïns, contribuent net a les arques de l’estat i estar de sota la mitjana estatal pel que fa al PIB, de moment i ja veurem, no ens ha valgut de res.
Al reguitzell de greuges crematístics esmentats, hauríem d’afegir-ne les descreences vers l’idioma propi del País, proporcionades inclús pel mateix govern valencià, en forma d’ajornament sine die de l’anunciada Llei de la Funció Pública, on es contemplés el requisit lingüístic, perquè no hi haja pretext per part dels funcionaris, que es parapeten darrere del taulell, de vegades escarnint-nos, de no atendre’ns en valencià, llengua pròpia nostra i cooficial. Altrament, a pesar d’haver transcorregut trenta-quatre anys de l’aprovació de la Llei de l’Ús del Valencià a l’Ensenyament, on es contempla una de la moratòria perquè el professorat no qualificat, adquiries la qualificació per tal d’ensenyar-lo, molts d’ells, no ho estan, i han de proporcionar-los, per part de la Conselleria d’Educació, una altra moratòria de quatre anys més perquè ho facen. On anirem a parar?
Tot això i més, el poble valencià, un servidor inclòs, no pensem que ens furten res de res, que no ens agreugen gens ni miqueta, perquè els valencians som un poble acollidor, solidari, madur, convençut que, de casa ningú vingut de fora, no ens fotrà fora, i que per damunt de tot, mai de la vida rectificarem la lletra de l’himne regional, sostraient “Per ofrenar noves glòries a Espanya”, per tal que fos conseqüent, provant, que no pensem per res de món, que Espanya ens furta. Amén.
Amigues i amics, urgències sí, moltes. Tot i que enllà menys que ací, perquè ací, tenim les nostres i endemés les conseqüències subsidiàries de les desfetes d’enllà. Pot ser que el poble valencià, un dia, tant de bo a no tardar, digués prou. Perquè ja no ens alimenten les molles, ara volem el pa sencer. Com deia l’Ovidi.
